Pàgina d'inici › Persones › Lluís Capdevila, del Cafè Mañé de Falset al Harlem Tavern de Manhattan

Lluís Capdevila, del Cafè Mañé de Falset al Harlem Tavern de Manhattan

By Carles X. Cabós on 23/12/2015 • ( 0 )

El falsetà resident a Nova York ha enregistrat el seu àlbum de debut «Diaspora» als estudis Tedesco de Nova Jersey | La seva publicació depèn d’una campanya de crowdfunding iniciada el passat 7 de desembre

Lluís Capdevila, al Metro de Nova York, aquest passat mes de novembre. Foto: Josh Goleman.

Lluís Capdevila va néixer l’any 1981 a Falset, on va viure fins als divuit anys. A la capital del Priorat va experimentar la que defineix «fantàstica dècada dels 90», escoltant música al Cafè Mañé i ballant a la discoteca Caché; anant a l’escola de música i col·laborant amb Ràdio Falset, on va tenir un programa juntament amb Jordi Morentin. Va formar part de Kalinka, el grup de ska i reggae que va obrir el concert de Jarabe de Palo, el grup de moda del moment, al Pavelló de Falset durant la Fira de Sant Andreu de 1997. També va ser el primer pianista de La Soul Machine durant tres anys.

Als divuit anys, ja tenia clar que volia estudiar música, però «per l’extesa creença que era més segur tenir estudis universitaris», va acabar estudiant Dret a la UAB durant 5 anys. Durant aquest període va viure un estiu a Escòcia i un semestre Erasmus a Holanda. Després, un any a Estocolm (Suècia), on es va especialitzar en propietat intel·lectual. De tornada a Catalunya, va començar a treballar en una agència de la Propietat Industrial al Passeig de Gràcia de Barcelona. Era una bona feina, però la música continuava sent la seva passió i «el que el movia» i va decidir arriscar-ho tot. L’any 2007 se’n va anar a Nova York amb una beca Fulbright, gràcies a la qual va assistir a l’Escola de Música de Copland Aaron i va rebre un Doctorat en Arts Musicals a la Universitat de Stony Brook.

Instal·lat al famós barri de Manhattan, el falsetà ha format part de diversos grups, com el Kickback Trio o el quintet The Armengot Experience, i se l’ha pogut escoltar interpretant el seu jazz en locals novaiorquesos com el Harlem Tavern, Cleopatra’s Needle, WhyNot Jazz Room, Silvana, Rockwood Music Hall, 55 Bar, Garage, Whynotjazz o Somethin’ Jazz Club. També toca l’òrgan i és director del cor de l’església Church of the Atonement, al Bronx. Ha compartit escenari amb músics establerts com Ray Anderson, Ugonna Okegwo i Elliot Zigmund, i amb talents emergents com Stan Killian, Bryan Copeland i Kush Abadey.

Cartell d’un concert de Lluís Capdevila Trio el passat mes de maig, a la WhyNot Jazz Room de Nova York.

Totes les vivències i emocions viscudes en aquests anys a la gran ciutat han quedat plasmades musicalment en el seu àlbum de debut «Diaspora», amb composicions originals de Lluís Capdevila i el talent de Petros Klampanis (baix) i Luca Santaniello (bateria). Un treball de set anys sintetitzat en un CD que es va gravar als estudis Tedesco de Nova Jersey els passats 9 i 10 de juny, i mesclat i remasteritzat a Sear Sound, el mític estudi de Manhattan. La publicació de l’àlbum està pendent d’una campanya de crowfunding que va començar el passat 7 de desembre i acabarà el pròxim 10 de gener.

— Explica’ns per què la campanya de crowdfunding és vital per al projecte…
— Fem aquesta campanya perquè l’àlbum pugui sortir a la llum. És molt important. Sense els diners que es demanen, 7.500 Euros, no podrem tirar-ho endavant. Sembla una quantitat desorbitada, però la qualitat que hem aconseguit podria haver costat més del doble. He tingut la sort de treballar amb gent a qui li agrada la meva música i respecten la meva dedicació. Tot i la situació tan privilegiada, s’ha compromès la quantitat que ara intentem recaptar amb la campanya. Si el dia 10 de gener no s’ha arribat al 7.500 euros, es retornaran les contribucions automàticament i el projecte quedarà cancel·lat. M’està ajudant amb la campanya l’Òscar Sánchez, de Falset. Tot i que ens vam conèixer a finals d’estiu fent una cervesa al poble, la seva empenta el va portar a Nova York, on amb el seu amic Guillem —que treballa amb l’ Òscar a BTV— van filmar els vídeos que aniran sortint durant la campanya.

— On s’ha gravat el disc?
— Diaspora es va gravar als estudis Tedesco de Nova Jersey els passats 9 i 10 de juny. Després vaig passar l’estiu al Priorat mentre editava a Slim Studio (Barcelona) amb el Nestor Oñatibia, l’antic editor del Marc Parrot i l’Andreu Buenafuente. La mescla i masterització s’han fet a Sear Sound, l’estudi més antic de Manhattan. Un lloc mític on per exemple han gravat John Lenon, Prince i Sting. L’enginyer Jeremy Loucas, un noi jove que porta guanyats 5 Grammys, em va donar accés a la tecnologia analògica que els Beatles van fer servir a Sergent Pepper, cosa que ens ha aportat un so més càlid.

— Quin tipus de música podrem escoltar a Diàspora?
— És una música que està entre el jazz i lo comercial. Un àlbum per a tots els públics, on tots els temes menys un son originals. La música de Diaspora està inspirada en la gent que ha deixat el seu origen, en moltes ocasions per necessitat. Sabem de molts joves que amb la crisi no van trobar les expectatives que els hi havien promès i van haver de marxar a altres llocs per sobreviure. Només a Falset podria anomenar deu persones en aquesta situació sense pensar gaire. El nom dels temes de diàspora va en la mateixa línia: «Molt de temps sense veure’ns», «Si t’explico la veritat», «Un altre dia», etc. Aquest àlbum és instrumental. El piano toca moltes melodies i deixa molts espais, intenta ser una veu humana. Això fa que per a una persona que no escolta jazz, la música es pugui entendre i digerir-la.

— Quant de temps has tardat en compondre aquest treball?
— Sona una mica exagerat, però set anys. Els temes han anat sortint a mesura que he anat vivint situacions i emocions diferents.

Portada de Diaspora, el disc de debut de Lluís Capdevila.

— Podries parlar-nos una mica dels músics amb qui has treballat a Diaspora?
— Podem dir que és un trio Mediterrani: el contrabaixista, Petros Klampanis és grec, i el bateria, Luca Santaniello, italià. Tant un com l’altre porten una dècada instal·lats a Nova York i viuen de la música creativa, de fer gires per arreu del món amb els seus projectes i amb d’altres. Vaig començar a tocar amb ells gràcies a un bolo estable que feia en una Taverna al barri de Harlem. El bolo pagava prou bé per a poder-los trucar. Tot i que era el millor ambient per tocar música original —perquè la gent parla dins el local— ells tocaven com si allò fos l’últim que tocarien. Això em va fer veure el potencial del projecte.

— El cd es distribuirà a Europa físicament?
— Efectivament. Dels 7.500 Euros de la campanya, 1.500 servirien per pagar discs físics i distribuir-los per Europa i els Estats Units.

— Hi ha un tema dedicat molt especialment…
— Els estius els passava en una caseta de camp al costat de la platja de l’Arrabassada a Tarragona. La caseta es deia ‘Cabana Leo’ i era propietat de la família per part de la meva mare. Avui en dia no existeix doncs han construït una carretera, però en el disc hi ha un tema que es diu així en record al que hi vaig viure.

— Quan vas deixar la feina a l’agència on treballaves a Barcelona, tenies alguna mena de pressentiment que et concedirien la beca Fulbright, o et vas tirar a la piscina i que sigui el que déu vulgui?
— Cap ni un. Quan vaig acabar el meu últim dia de contracte a l’agència, al Passeig de Gràcia, me’n vaig anar a l’estació de Sants. Em vaig beure un parell de cerveses i vaig passar la nit en un tren ‘Estrella’ en direcció a Madrid. L’endemà, estava a les portes de la Comissió Fulbright, informant-los que anava a marxar del país però abans de fer-ho volia saber si tenia alguna opció amb la beca que els havia demanat. La recepcionista em va mirar i em va dir: «Lluís Capdevila? T’anàvem a trucar avui per dir-te que en dues setmanes tens una entrevista».

— Et va costar molt obtenir-la?
— Era una beca de continuació d’estudis musicals a la qual podia optar tothom. No es requeria que el que hagués fet anteriorment fos de grau superior. Vaig posar tot el que havia fet a l’Escola de Música, etc. A Nova York vaig estudiar un Màster en Interpretació de jazz, per què vaig superar l’audició i em va servir la Llicenciatura en Dret. Mai oblidaré el dia de l’entrevista. Una noia asiàtica, que parlava castellà, anava abans que jo. Havia arribat en avió des de Londres només per fer l’entrevista, i se’n tornava a Anglaterra per tocar amb una simfònica aquella mateixa nit. L’entusiasme que tenia amb el meu projecte de música va ser suficient perquè me la concedissin a mi.

— Per què vas triar Nova York?
— Només podia triar universitats dels Estats Units. Vaig escollir Nova York perquè em semblava que l’ambient musical és únic i molt apropiat per al jazz.

— Quina va ser la teva impressió quan vas arribar-hi?
— Em desbordava. Vaig pensar que era un lloc sense codi de conducta, sense horaris, sense gent igual. Em va costar molt adaptar-me. Potser perquè venia de viure a Suècia, Holanda i Escòcia, Nova York em va semblar un caos.

— Què et va sorprendre o sobtar més de la ciutat i/o els seus habitants respecte als llocs i persones que havies conegut fins al moment?
— És una ciutat amb un nombre de músics altíssim. Tothom vol tocar. De vegades configuro el grup amb qui tocaré a la mateixa tarda del bolo. Sé que algú estarà lliure i amb ganes. Són músics que vénen d’arreu del món. Tocar així m’obliga a ajustar-me i em manté fresc.

Concert a Rockwood Music Hall, novembre de 2015. Foto: Oscar Sánchez.

— El fet d’estar tants anys vivint a l’estranger i tornar de tant en tant per uns dies, et deu permetre veure com va canviant Falset, el Priorat i el país en general… Quina és la teva percepció?
— El Priorat és un món. Tan petit i tan gran! Em sento molt afortunat d’haver crescut a Falset i de la manera que ho vaig fer als anys vuitanta i noranta. Són records que mai marxaran. Sí que percebo alguns canvis al poble, com la bonança del sector vinícola o els nouvinguts. Els canvis són necessaris, però mantenir l’esperit de poble també ho és.

— T’has trobat alguna vegada amb algun prioratí per Nova York?
— Un parell de cops. El primer a la Núria Aleu, una persona amb qui vaig compartir tota l’educació primària i secundària. La vaig calar entre un grup de turistes escoltant el seu guia, i em vaig dir «si és la Núria Aleu!!». Un altre cop mentre buscava un bar musical sento que algú em crida i jo sense saber qui era. Dic «ho sento però no et conec», i em contesta «sóc la Paula Domènech», persona que coneixia prou bé per haver compartit alguns viatges d’esquí de petits però que no recordava en aquell moment.

— La gent de Nova York, amb la que parles cada dia, coneix alguna cosa del Priorat?
— La gent coneix Catalunya i Barcelona. El Priorat és coneix bàsicament pel vi. Quan vivia a Harlem, em vaig acostumar a beure vins D.O. Montsant i Priorat cada setmana. Em feien sentir com a casa! Després un dia fent una cervesa al poble vaig descobrir que el meu vi preferit el fa el Marc Borja, amb qui guardo una estreta amistat! Quines coses.

— Què trobes a faltar més?
— Família i coneguts, l’entorn del Priorat, la manera de viure i la gastronomia.

— Des de quan t’agrada la música,i en quin moment vas saber que aquesta seria un element fonamental de la teva vida?
— Des dels 6 anys, quan vaig topar amb un Casio d’una octava al pati del col·legi Antoni Vilanova. Un cop hi vaig posar els dits vaig notar una connexió única, com si l’instrument fos una extensió de mi.

Lluís Capdevila a Nova York. Foto: lluiscapdevila.com

— Vas començar a aprendre música a Falset, suposo…
— Als 6 anys mon pare em baixava a Reus perquè anés a classe al Músics & Clàssics de Reus, del Josep Maria Fuguet, amb un teclista que els caps de setmana tocava a Salou, on vaig aprendre cançons dels Beatles, de Police, etc., em va encantar! Després va venir l’entusiasme del Josep Maria Cots, en un pis atapeït al Portal del Bou; s’entregava molt, deixava fer i tothom volia cantar. No teníem ni un piano a l’aula, només un xilòfon de plàstic groc. Però l’esperit era allà. I la Dolors Vilalta, amb qui vaig estudiar piano clàssic molts anys. De fet, encara és l’actual professora de piano de l’Escola de Música de Falset. Ella em va aportar racionalitat, em va fer descobrir errors i punts febles quan tocava. Estic molt agraït per la seva paciència amb mi!

— El teu primer grup va ser Kalinka. Quins temps…
— Kalinka Ska un vodka, dues birres i a ballar! Vam ser molt afortunats de créixer en un ambient musical tant bo. Els Deu Mil al Mes, Pa Torrat, la Banda de Música de Falset amb 60 o 70 músics, la gent escoltant música al Cafè Mañé, on el Manu punxava, Ràdio Falset en auge, la Caché, els concerts independents, per no parlar de les sales del Cau o la Vaqueria a Tarragona, etc…

— Has escoltat el darrer disc de la teva ex-banda falsetana, «La Soul Machine»?
— Sí, i m’ha agradat molt. Vaig estar tres anys tocant a la Soul, llavors començàvem i tot era intuïtiu, tinc molt bons records. M’alegra escoltar el bé que sona el seu disc de temes originals i també veure que el grup s’hagi mantingut actiu durant tot aquest temps.

— Tornes sovint a Falset?
— Vinc tots els Nadal i estius i de vegades, al març o setmana santa. Sempre que puc vinc!

— És a dir, que com diu el famós anunci de torrons, tornaràs a casa per nadal…
— Sí, a Falset estaré!

— Alguna petició als Reis Mags?
— Agrairé molt qualsevol mostra de suport que la gent pugui fer a Diaspora. Des d’escampar la veu fins a ser-ne el productor executiu. Fer aquest disc ha sigut un esforç monumental per mi. Si hagués sabut el que m’esperava, qui sap si l’hagués fet. Però he volgut que surti un producte digne i musical, agradable d’escoltar i amb un missatge. Mai hauria pogut imaginar la quantitat de feina i diners que em comportaria.

— Si voleu col·laborar en la campanya de crowdfunding, visiteu aquesta pàgina.

Escolteu la música de Lluís Capdevila: