Fede Cortés, autor dels detectius més famosos del Priorat, Johnson&Johnson

«Mentre feia la mili a Canàries, els amics m’explicaven que passava al poble i a la comarca enviant-me cartes en forma de còmic. Els protagonistes eren uns detectius anomenats Johnson&Johnson, paròdia d’ells mateixos»

Fede Cortés, a la plaça de l'Església de Falset, el diumenge d'Encamisada. Foto: Carles X. Cabós.

Fede Cortés, a la plaça de l’Església de Falset, el diumenge d’Encamisada. Foto: Carles X. Cabós.

Fede Cortés (1960) va néixer a Falset, concretament al barri del Malanyet. Va cursar magisteri, però mai ha exercit, i finalment es va decantar cap a la comptabilitat i la informàtica. Professionalment, és responsable d’administració d’una empresa de serveis i també ocupa el lloc de secretari al Consell Regulador de la DO Montsant. Ha tocat el gènere negre, la poesia, el relat curt i la història, però probablement, pel que és més conegut és per ser l’autor de les aventures dels populars detectius falsetans Johnson&Johnson, algunes de les quals podeu trobar a PrioratDiari.cat. En el seu moment, també va col·laborar amb l’extinta publicació prioratina PrioratDigital.com, que va estar activa entre 2002 i 2004.

Però no cal allargar-se més en la presentació, donat que en el seu blog en trobem una d’insuperable, on amb ironia i bon humor es presenta així:

«Als quinze anys abandonà el futbol per a formar un grup musical que fos tan famós com els Beatles. No ho aconseguí, però aprengué a tocar la bateria i més endavant li serviria per a guanyar-se la vida. Descobrí la màgia de les paraules quan estudià literatura a batxillerat i llavors començà a embrutar papers amb versos. Arribat el moment de tocar de peus a terra cursà Magisteri i, per primera vegada, començà a introduir-se en la gramàtica de la llengua que parlava diàriament, amb la qual cosa aconseguí que els papers que embrutava estiguessin igual de bruts però en català. Posteriorment s’interessà pel llenguatge lògic de la informàtica i el fet de programar li causava el mateix plaer que escriure versos. Amb el llenguatge musical i el llenguatge lògic començà a viure en una pluriocupació que no li acabava de solucionar les necessitats materials i, per tant, hagué d’afanyar-se a aprendre el llenguatge numèric de la comptabilitat per a poder assolir una feina convencional de vuit hores. Les altres setze li permeten que de tant en tant es diverteixi escrivint prosa i poesia».

— En quin equip de futbol vas jugar?
— Vaig jugar de molt petit, als infantils de Falset. Tot i que era molt baixet feia de central, com mon pare. En un moment determinat, cap als quinze anys, amb la colla d’amics vam plantejar-nos si tot el nostre temps el dedicàvem al futbol o a la música. A aquesta edat hi ha coses que no es poden prendre «a la ligera»; són sagrades. En realitat suposo que es tractava d’escollir amb quina colla d’amics ens quedàvem; de manera exclusiva.

— Podries explicar quin era el grup musical que vas formar o almenys intentar?
— Quan teníem uns nou anys ja vam ajuntar-nos per formar un grup infantil a l’estil dels que hi havia llavors (cap a l’any 70). Assajàvem a l’entrada de casa. Apadrinats per una professora de l’escola vam guanyar, fins i tot, un concurs provincial. Més endavant, ja érem a l’institut, un tiet meu de La Vilella que havia tocat en una orquestra em regalà la bateria. Era un instrument primitiu: un bombo de gran diàmetre amb poca profunditat, una caixa, un charles i un plat. Les pells eren naturals i els ferros es transportaven en una caixa de fusta. Assajàvem a la golfa de casa. Amb aquesta vaig aprendre a tocar de manera autodidacta. D’aquí sortí un trio (guitarra, baix i bateria) anomenat «Quim, Fede i Josep Lluís» que tocàvem de tant en tant a la discoteca de l’Hostal Sport de Falset. Després va canviar el guitarra i vam formar «Suc de Taronja», grup amb el qual vam tocar per diferents llocs de la comarca i de la Ribera. Després d’uns anys sense tocar em van vindre a buscar per incorporar-me a un grup de ball. Vaig tocar amb «Alazan» i temps després alguns dels membres vam fundar el grup «Trama». Això era cap a l’any 87. Vaig estar-hi uns anys i llavors vaig deixar-ho perquè la feina a hores amb la qual combinava els «bolos» havia anat convertint-se en una feina a jornada completa.

— Vas descobrir «la màgia de les paraules» quan estudiaves literatura a batxillerat a Falset. Recordes quin va ser el punt d’inflexió que et va portar a saber que t’agradava escriure?
— No existeix un punt d’inflexió concret. Els poemes que llegiem a l’assignatura de Literatura (castellana, evidentment) ens inspiraven i llavors, amb els amics, jugàvem a compondre coses semblants. Això també feia que t’agradés llegir altres coses diferents, sobretot lletres de cançons que escoltaves i així descobries que alguns músics també feien llibres. Leonard Cohen, Jim Morrison (The Doors), Bob Dylan, Lou Reed… Aquests, a més, et portaven a d’altres: Garcia Lorca, Dylan Tomas, Alan Poe…

— Què va ser el primer que vas escriure (si ho recordes), o quin és l’escrit més primerenc que guardes?
— El més antic que guardo deuen ser uns poemes en castellà del temps de l’institut. Amb aquests poemes i els d’un amic vam muntar un recull al qual vam afegir els dibuixos d’un altre amic de la colla i vam muntar un «llibre» que ensenyàvem als coneguts i «conegudes».

A la plaça de la Quartera. Foto: Carles X. Cabós.

A la plaça de la Quartera. Foto: Carles X. Cabós.

— Com van néixer Johnson & Johnson? Com va sorgir la idea i quina va ser la primera aventura dels detectius?
— El primer relat dels J&J que vaig escriure es diu «L’espia que em va estimar o Dies de vi i roses». No està publicat. El següent va ser «L’amor en temps de Pasqua o La passió segons J&J», que tampoc ha sortit publicat. Són relats amb una extensió d’unes cinquanta pàgines. Era la primera cosa «llarga» en prosa que escrivia i em vaig plantejar escriure’ls per aprofitar relats i poemes solts que tenia i no sabia on posar. Avui en dia escric els relats segons em surten i no tenen una extensió predefinida. Posteriorment ajunto dos o tres casos amb una obra literària dels J&J prorrogada per la Lucia, buscant que formin un conjunt homogeni i li poso un títol. La idea és fer llibres curts, fàcils de llegir. Quant al nom, l’anècdota és la següent: mentre feia la mili a Canàries, els amics m’explicaven que passava al poble i a la comarca enviant-me cartes en forma de còmic. Els protagonistes eren uns detectius anomenats Johnson&Johnson, paròdia d’ells mateixos.

— «De Tots Sants a les rebaixes de gener» va ser el primer llibre de la sèrie de Johnson & Jonhson (2008), després van venir «La poesia no fa ombra» i «El català és un misteri poètic?» (2009), i el quart i de moment últim «Del Montsant als Andes» (2012). Aquests quatre llibres són recopilatoris de les aventures dels detectius que tenies escampades per tot arreu o són històries escrites expressament?
— A banda dels quatre llibres de la sèrie hi ha un relat inclòs al recull de gènere negre «Un riu de crims» (March Editor, 2011) i a la revista «La lluna en un cove» núm. 19. Sense publicar hi ha un parell de llibres preparats i alguns relats solts més. A més d’això hi ha els relats escrits a propòsit per llegir en pantalla que apareixen al blog johnsonijohnson.blogspot.com i els que jo anomeno «articles protesta» (més curts), que surten a PrioratDiari.cat, i que a part de ser una història de detectius aprofiten per deixar caure alguna queixa.

— Els tres primers són autoeditats, i el quart el publica l’editorial March Editor. Com es produeix aquest canvi?
— Em decideixo a autoeditar els llibres per a treure a la llum el que anava fent. No trobava cap editorial disposada a fer-ho i això també era una manera de mostrar-los la idea de producte literari que jo tenia. Arran de les trobades de gènere negre al Matarranya, de resultes de les quals vam editar dos llibres recopilatoris, vaig conèixer aquesta editorial, que va avenir-se a publicar el quart de la sèrie que jo tenia pensada. Cal dir, ara que surt al cas, que el responsable de March Editor ara mateix està en parador desconegut. El gruix de l’edició de l’últim llibre de les trobades de gènere negre («Clio, assassina») es va quedar a
impremta per falta de pagament i vam haver de buscar una altra editorial que s’avingués a reeditar-lo.

— Hi ha prevista alguna nova entrega de la sèrie?
— Avui en dia és molt difícil editar. La crisi, la retallada de les ajudes, el fet que s’editen més llibres dels que es compren… Continuarem intentant-ho.

— Mannà és el teu primer llibre de poesia en solitari. Per a conrear aquest gènere es necessiten unes condicions particulars de relaxació o concentració diferents que per a escriure Johnson & Johnson, per exemple?
— Són coses diferents. La poesia, per a mi, és una cosa molt impulsiva. Et surt un text de manera gairebé automàtica, tot i que després l’has d’anar polint i arrodonint. I potser al final no s’assembla a res del que et va sortir al principi, però la creació inicial és explosiva. La prosa és un procés més reposat. La majoria d’escriptors solen dir que quan comencen a escriure ja tenen pensat, sinó tot, sí almenys un esquelet de la història. Jo la veritat és que moltes vegades començo escriure només amb dos o tres conceptes que apunten l’argument i a partir d’aquí vaig fent. Però, sigui com sigui, són processos diferents. El que sí que relaciona prosa i poesia, per a mi, és la musicalitat, el ritme, aquell punt especial que m’agrada buscar a les frases en prosa que fa que, en certa manera, també siguin poètiques.

— Quin tipus de poesia has conreat anteriorment i quin trobarem a «Mannà»?
— Sempre he fet el mateix tipus de poesia. De fet al llibres de J&J també n’hi ha. «Mannà» conté dos reculls que van obtenir el premi Priorat i el premi Salvador Estrem i Fa al certamen literari de Falset en diferents anys. Em sabia greu tindre’ls a casa sense que veiessin la llum i vaig proposar a l’entitat organitzadora del concurs que l’editessin. No vam posar-nos d’acord però van acceptar incloure la presentació del llibre dins l’acte de lliurament dels premis.

— A banda de relats en to humorístic, contes o poesia, també has participat en altres llibres de temàtica totalment diferent, com «100 anys fent vi» o «Tren de Val de Zafán». Et falta tocar algun gènere?
— «Tren de Val de Zafán» és un recull de relats entorn d’aquesta línia fèrria que ara constitueix la Via Verda. Jo hi vaig aportar un dels relats. «100 anys fent vi», en canvi, és una història de la Cooperativa Agrícola de Falset-Marçà. Cada participant tenia adjudicat un tram cronològic que havia d’explicar. Jo era la primera vegada que escrivia història, basant-me en documents reals. De relats n’he fet i en faig de diferents temàtiques, tot i que sempre domina el somriure (més que l’humor), l’erotisme i el gènere negre. Un gènere que no he tocat mai, tot i que m’agrada molt, és la ciència-ficció; només hi ha una pinzellada en la narració que serveix de pròleg i epíleg al recull de gènere negre «Clio, assassina», escrit a quatre mans amb Jordi Pijoan-López. El que no he publicat mai és novel·la, però en tinc alguna de mig embastada.

Al carrer Miquel Barceló, seguint l'Encamisada. Foto: Carles X. Cabós.

Al carrer Miquel Barceló, seguint l’Encamisada. Foto: Carles X. Cabós.

— També estàs posat en política, d’una manera o altra. Des de quan?
— Vaig estar integrat al grup Independents per Falset des del principi. El 1995, quan ens presentem per primera vegada i obtenim l’alcaldia, no aconsegueixo l’acta de regidor però estic vinculat amb tots els temes municipals. El 1999 entro de regidor ocupant-me d’hisenda. A les següents eleccions vaig més avall a la llista per donar pas a gent nova i no entro de regidor, però la dimissió d’un d’ells a mitja legislatura em fa entrar i torno a accedir a la regidoria d’hisenda. L’any 2007 el grup Independents Per Falset ens quedem en minoria i estic de regidor i també de conseller comarcal a l’oposició. Després de setze anys d’intensa tasca política municipal i comarcal, tot i continuar vinculat directament amb el grup, decideixo no tornar a presentar-me.

— Què trobem a «La història d’un poble l’escriuen els seus habitants. Una crònica del grup Independents per Falset» (2013). És una història real en clau d’humor o no té res de veritat…?
— És la crònica del pas pel govern municipal del grup Independents per Falset. És un relat objectiu perquè intenta basar-se en documents, declaracions, actes… però està fet des del punt de vista d’un protagonista, i per tant és subjectiu. Explica què va passar des del 1995, en què el grup accedeix al govern, fins al 2011, quan després de tres legislatures al poder i una a l’oposició es plantegen el seu futur. Relata també els precedents que van causar l’aparició de grups independents a la comarca, arran del Cas Priorat. De fet, en aquell moment, pràcticament donàvem per acabada la nostra tasca com a grup polític i per això volíem deixar un testament. A diferència de la participació a «100 anys fent vi», aquí —a part d’utilitzar fonts històriques— jo coneixia la història en primera persona, per tant és un text menys rígid, més juganer.

— Vols dir que Independents per Falset va estar a punt de desaparèixer?
— La nostra intenció era romandre hivernant, en stand by, mentre no hi hagués una reclamació de canvi des de la societat falsetana. Aquell entusiasme que l’any 95 va provocar que tot es bellugués i que en aquell moment, en aparença, s’havia convertit en conformisme. Tampoc volíem ser les mateixes cares de sempre, com si no volguéssim amollar la cadira, i sense tindre cap possibilitat clara de recanvi i de continuïtat en el futur. No haguérem tornat a presentar-nos a les eleccions sense la pressió de la nostra base social i, sobretot, sense l’entrada massiva de jovent disposat a col·laborar.

— Estàs col·laborant amb Independents per Falset, escrius les aventures de Johnson & Johnson, tens alguna novel·la «mig embastada»… Estàs posat en algun projecte més que no hàgim comentat?
— Ara mateix estic intentant organitzar algun tipus de jornada literària anual a Falset, amb l’ajuntament. Segurament de gènere negre i reprenent el que fèiem amb el company Jordi Pijoan al Matarranya.

Entrevista publicada a PrioratDiari.cat el 24 de gener de 2016.



Categories:Persones

Etiquetes: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: