Pere Audí: «Les coses ens aniran molt millor si lluitem tots plegats»

Entrevista a Pere Audí Ferrer, tortosí resident a Marçà i autor de “Malanyet”, el seu darrer llibre

Pere Audí a l'Arxiu Comarcal de Priorat, on acudeix sovint a cercar documentació per a les seves investigacions històriques. Foto: Carles X. Cabós.

Pere Audí a l’Arxiu Comarcal de Priorat, on acudeix sovint a cercar documentació per a les seves investigacions històriques. Foto: Carles X. Cabós.

Pere Audí Ferrer (Tortosa, 1956) va arribar al Priorat el novembre de 1992, concretament a Marçà, on el 1997 va començar a fer de mestre a l’escola. Va estudiar magisteri i algun curs d’Història a la Universitat Central de Barcelona i a la UNED, si bé no va acabar la llicenciatura a falta de dues assignatures perquè l’interessava més la investigació que el títol. Des de l’any 2000 treballa sobre la història de Falset i el Priorat, centrant-se fins ara en el període de la crisi final de la Restauració (de 1910 a 1923, aproximadament). El 2013 va començar a treballar en la història del Priorat abans de la fil·loxera. Autor dels llibres «El Porvenir 1916-1936: Vint anys de cooperativisme obrer a Falset» (2004), «Quan a Falset es construïen les escoles» (2007), «Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1910-1923)» (2010) i «Malanyet» (2013), la seva primera obra de ficció. També és coautor de diversos llibres i ha escrit abundants articles sobre història, molts d’ells publicats en diferents mitjans prioratins amb els que col·labora, com Lo Violí o el digital PrioratDiari.cat, del qual és coordinador de la secció Històries del Priorat.

—Que el va portar a Priorat?
—Per una equivocació. M’explico. Estem al març de 1990. Jo treballava a Sitges on tenia una plaça provisional i vivia a Barcelona. De sobte, un dia els companys d’escola, a l’hora de dinar, em diuen que al concurs de trasllats per obtenir una plaça definitiva m’han donat Rasquera. Per què? Doncs perquè quan vaig omplir la documentació vaig cometre un error de concepte… I cap a Rasquera, on vam viure un any. Després un any a Móra d’Ebre i, l’11 de setembre de 1992 vam venir a Marçà a veure una casa que es venia. Ens va agradar tant la casa com el lloc, de fet havíem estat buscant alguna cosa perquè la comarca ens agradava però fins aleshores no havíem trobat res. I com que els propietaris volien traslladar-se a Móra, la cosa va anar sobre rodes: ens vam intercanviar les cases. Amb escriptures i tot legal, és clar. I vam aprofitar el pont de Tots Sants per fer el trasllat.

—…Un error de concepte?
—Sí, jo vaig aprovar les oposicions a Barcelona i creia que aquesta era la província que per defecte em pertocava en el concurs de trasllats i que no calia marcar-la a la petició de plaça. I com que era obligatori marcar-ne una, jo sempre triava Tarragona. I, és clar, no era així i quan un dia va haver una plaça a Rasquera, doncs me la van adjudicar. Sóc molt dolent en tot el que fa referència a la burocràcia.

—Paradoxalment, va ser un projecte d’investigació històrica («El porvenir” 1916-1936: vint anys de cooperativisme obrer a Falset») el que va provocar que no acabés la llicenciatura d’història…
—Sí, de fet tot va començar amb un treballet que havia de presentar a la UNED dintre de l’avaluació de l’assignatura Història Contemporània d’Espanya de 5è curs. Vaig fer-lo sobre l’inici del cooperativisme de producció aquí a la comarca. I un dia, parlant d’aquesta qüestió amb el Toni Orensanz em va dir que tenia uns documents que li havia deixat el seu avi, l’Amadeu Pi. Me’ls va deixar i de seguida vaig veure dues coses. Primera la documentació corresponia a una cooperativa de consum, El Porvenir (de la qual jo no en sabia res, per cert), i, per tant, no entrava dintre del que estava treballant. Segona, que hi havia molta informació i que, òbviament, mereixia una anàlisi molt acurada. Me l’anava mirant de tant en tant, classificant… I, a l’estiu, m’hi vaig posar. I encara no he parat… Deixar d’estudiar em va saber greu però havia de triar entre avançar en el coneixement del que cada cop m’interessava més, o aparcar-ho un parell d’anys. I crec que vaig fer bé. El tema d’acabar o no la llicenciatura no m’ha amoïnat gaire… El títol et pot obrir alguna porta i de fet es necessita per consultar la documentació en alguns arxius. Però el treball fet també obre portes i per a entrar en aquells arxius pots fer-ho si algun professor d’universitat t’avala. Fins ara no m’ha suposat cap obstacle, si més no jo no en sóc conscient.

—Què el va atraure del període històric de la crisi final de la Restauració a la comarca, en el qual treballa des de fa ja quinze anys?
—Un dia, parlant també amb el Toni, vaig assabentar-me’n dels assassinats de setembre del 1936 i, en acabar el treball sobre El Porvenir, em vaig submergir en l’estudi del període de la II República a Falset, tot intentant trobar l’origen de l’odi que va moure la mà assassina. I al cap d’un parell d’anys no em va convèncer el que havia trobat. I vaig decidir anar més enrere, situar-me cap el 1910, per una sèrie de motius que explico a la introducció dels Cooperativistes, anarquistes i capellans… Va ser com una mena de revelació: un mon totalment desconegut per mi es va anar dibuixant de mica en mica…

—I quin era l’origen d’aquest odi?
—Hi ha preguntes que crec no puc respondre com cal en quatre línies. Vaig escriure un totxo de més de cinc-centes pàgines on vaig intentar explicar la imatge que em vaig fer d’una societat, la prioratina, entre 1910 i 1923, em refereixo als Cooperativistes, anarquistes i capellans. Allí es donen algunes pistes però més a tall d’hipòtesi que de respostes en ferm: la terrible situació que vivien els sectors populars, les pressions a què estaven sotmesos per part de l’Església i dels senyors, la forma en què se’ls menystenia… Però qui vulgui entendre-ho bé, o si més no qui vulgui fer-se una idea cabal del que vaig trobar, s’haurà de llegir el llibre. Dir quatre generalitats sobre aquell moment històric li trau al meu discurs tota la vida que al meu entendre impregna el llibre. I allí tampoc es donen totes les respostes. Posteriorment he descobert altres coses. Una ja l’apuntava en el darrer article que vau publicar a la secció Històries del Priorat: la vivència, la percepció i valoració que en aquella època es tenia i es feia de la violència, res a veure amb l’actual forma de viure, percebre i valorar-la.

Pere Audí, a l'Arxiu Comarcal de Priorat. Foto: Carles X. Cabós.

Pere Audí, a l’Arxiu Comarcal de Priorat. Foto: Carles X. Cabós.

—La fil·loxera va ser la principal causant del despoblament del Priorat al s.XIX?
—La fil·loxera va suposar un desastre de gran magnitud. Ara si el Priorat ja estava o no tocat abans de la seva arribada, això forma part dels temes que estic treballant en l’actualitat i encara no tinc prou informació com per donar una resposta.

—El monoconreu de la vinya a la comarca aleshores va ser decisiu?
—Bé, primer caldrà saber fins a quin punt es pot parlar de monoconreu en aquell moment. Sembla que sí, però passa el mateix amb aquesta pregunta que amb l’anterior: esta sub iúdice.

—Bàsicament, en quins aspectes creu que ha canviat aquell Priorat de finals del s.XIX si el comparem amb el d’avui dia?
—Uff, no conec prou bé cap dels dos priorats. És evident que ha canviat molt en la mesura que forma part d’un estat que ha canviat. Ara bé, cenyint-nos a canvis més locals, un canvi profund ha estat la desaparició de moltes de les grans famílies que hi havia a la comarca. Potser no han desaparegut físicament però o bé no viuen a la comarca, o bé hi viuen però el seu paper com a gran família ha desaparegut. Ara, és un tema que cal treballar i el que dic és més a tall d’hipòtesi que de conclusió. Un bon tema per a una tesi doctoral. L’aparició de les cooperatives va suposar també un canvi important. I, finalment, crec que la presa de consciència que es pot vendre el vi d’una altra manera a com s’havia fet tradicionalment i que el valor afegit es quedi a la comarca ha estat un canvi molt important succeït aproximadament durant els darrers 30 anys. I aquest canvi es pot connectar amb un altre, la presa de consciència de que la qualitat ha de presidir la producció, sigui de vi, sigui d’oli, sigui del que sigui. La comarca està esdevenint com una mena de marca de qualitat que pot beneficiar molts subsectors, com per exemple el turístic. I, tot plegat, està lligat d’una manera inevitable amb una nova percepció i consideració del nostre paisatge i dels seus valors. Cal anar molt en compte amb el que es fa i queda molt per fer, diria jo, però el canvi ha estat positiu, al meu entendre.

—El Priorat actual torna a dependre excessivament de la vinya i el vi?
—No tinc dades economètriques sobre el present que em permetin respondre aquesta pregunta. Ara, sí que li puc fer una observació. Evidentment la viticultura i la vinicultura són cabdals però hi ha alternatives. Avui dia a la comarca han aparegut noves activitats econòmiques. Per una banda el sector serveis ha conegut un desenvolupament extraordinari arreu i al Priorat hi ha molta gent que ens guanyem la vida treballant en ell, cosa que no passava a finals del XIX començaments del XX. Al 1912 ocupava únicament un 4,6% de la població, segons dades que vaig presentar als Cooperativistes, anarquistes i capellans. D’altra banda una part d’aquest sector està lligat al turisme, fenomen pràcticament desconegut en aquells moments. En tercer lloc la producció i comercialització de l’oli segur que assoleix uns ingressos molt superiors als que podia oferir en aquells anys. Per contra, no podem oblidar que la mineria que ocupava un bon nombre de treballadors, ara no hi és present, però com que a la comarca vivim menys de la meitat de persones que al 1887 (eren uns 27.461 habitants), la cosa queda més que compensada. Això no vol dir que no s’hagi de potenciar l’aparició d’alternatives o l’aprofundiment de les ja existents que no necessàriament han d’anar lligades al tema del vi. Es pot fer molt encara en el camp del turisme de qualitat, no tant per portar molta més gent, doncs aleshores la comarca perdria part del seu encant, sinó perquè la gent que ve, o es quedi més dies o torni a visitar-nos. Si tingués més dades podria filar més prim però com li deia, no en tinc.

—Vist des d’una perspectiva històrica, el Priorat actual és una comarca ‘artificial’ o té un passat comú que justifiqui la seva existència tal i com la coneixem?
—Cada cop em fa preguntes més difícils. Jo diria que totes les comarques tenen bastant d’artificials des del moment en què són fruit d’una decisió humana. Cert que quan es van crear, durant la II República, es van intentar cercar elements objectius que justifiquessin que eren com eren i no d’una altra manera, i per això es va enviar un petit qüestionari a tots els pobles. Però hi havia uns principis previs, com per exemple, poder anar i tornar des de la capital a qualsevol dels pobles que la formaven en un sol dia. Avui dia aquest principi no tindria raó de ser. Si mirem un mapa físic de la comarca veurem com sí que des d’aquest punt de vista es pot percebre una certa unitat: la gran u invertida i una mica torta que formen la serra del Tormo, la de la Figuera, el Montsant, la Gritella, el Molló, la serra de Pradell, la Mola, la Serra de Llaberia… Em sembla que no me’n deixo cap i si és així que em perdonin els geògrafs… Passat comú, home, sí, en tenim. Però segons com es miri. Per començar, quan la conquesta cristiana molts dels pobles de la comarca ni existien. En segon lloc, el territori que avui forma la comarca del Priorat no pertanyia al mateix senyor i és un autèntic malson intentar recordar totes les senyories i els seus canvis: Baronia de Cabassers, Comtat de Prades, Baronia d’Entença, Baronia d’Escornalbou… Si ens posem molt i molt seriosos, bé, potser s’hauria d’haver buscat un altre nom perquè és clar, el Priorat d’Escaladei només abastava una part de la comarca. Això és un fet innegable. Però, ¿i les relacions amb aquests pobles d’altres que no en formaven part? Que no podien ser mes estretes, en funció de la proximitat que amb pobles pertanyents al Priorat d’Escaladei? D’altra banda, cada poble tenia unes ordinacions diferents. I això passa arreu, no només al Priorat. Si venim més a prop, la cosa tampoc està tant clara. Quan a la dècada de 1880 es discutia el traçat de la línia ferroviària, des de Porrera es va redactar un document, que es conserva a l’arxiu comarcal, en què el terme Priorat s’utilitzava per referir-se només al Priorat d’Escaladei. En canvi, quan al 1919 la CNT crea una federació comarcal hi entren tant pobles del Priorat com de la Ribera. Com pot veure, la cosa és molt i molt complicada. Crec que el més important és entendre que vulguem o no formem part d’una unitat administrativa i que les coses ens aniran molt millor si lluitem tots plegats donant suport a iniciatives com les de Prioritat que treballa per impulsar la candidatura a paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània, per posar un exemple. Quan lo del ferrocarril que li deia, em dóna la sensació que cadascú va anar a la seva i, una mica més, i gairebé passa de llarg.

Pere Audí a l'Arxiu Comarcal de Priorat. Foto: Carles X. Cabós.

Pere Audí a l’Arxiu Comarcal de Priorat. Foto: Carles X. Cabós.

—Malanyet, el seu primer llibre de ficció, està ambientat en el Falset i el Priorat de començaments del segle XX. El material històric que va anar trobant en la seva recerca sobre aquest període al llarg dels anys va ser decisiu per decidir-se a escriure’l?
—Sense aquest material no hauria escrit ni una sola línia. Sempre explico a les presentacions que faig de la novel·la, que el Malanyet és el fill del totxo que hem mencionat ja al llarg de l’entrevista, el Cooperativistes, anarquistes i capellans. Mentre anava investigant i escrivint, m’anava trobant amb material molt suggerent, tingués o no tingués relació amb el que estava intentant fer. I havia de reprimir la ploma i no deixar-me portar per les ganes d’explicar-ho tot d’una altra manera. Volia fer un llibre seriós en el sentit de ben documentat, ben argumentat, ben travat… Un llibre que pogués rebre el vist-i-plau de la comunitat científica, per entendre’ns. Ara, quan el vaig acabar, aleshores sí, em vaig deixar anar. Els primers capítols em van sortir gairebé a raig, sense gaire esforç.

Portada de 'Malanyet' (2013), el darrer llibre de Pere Audí.

Portada de ‘Malanyet’ (2013), el darrer llibre de Pere Audí.

—Es podria dir que el procés creatiu de Malanyet es va originar a «Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1910-1923)» de manera casual?
—Més o menys. És a dir, quan el vaig acabar d’escriure em bullien pel cap unes quantes idees d’històries inspirades en els fets “reals” que acabava de relatar. Era com un neguit, era estiu, tenia temps… I m’hi vaig posar. I va sortir un conte, i un altre… I de broma en broma em vaig trobar amb 7 o 8 contes. El primer sorprès de tanta inspiració vaig ser jo. Vaig parar, vaig fer un llistat de tot el que volia explicar, vaig dissenyar alguna història que em servís de fil conductor, vaig reescriure allò ja escrit per fer-ho encaixar i que em quedés tot ben lligat… D’altra banda, hi ha algun capítol, el que es titula Oliver, per exemple, que pràcticament només vaig haver de transcriure un document i donar-li una certa estructura narrativa… La realitat era tan forta que no calia afegir-hi gairebé res més. I en un parell de mesos el tenia ja acabat. Vaig abocar-hi tot el que m’havia hagut de reprimir en escriure el “seriós”. Bé, després el vaig revisar a fons, evidentment. I en tot el procés la Núria, la meva companya, em va ajudar molt llegint i rellegint els capítols una i altra vegada per polir-los. Vaig xalar molt i molt mentre l’escrivia i, pel que sé, la gent xala quan el llegeix. Estic molt content d’haver-lo escrit.

—Veurem a curt o mitjà termini publicat el seu treball sobre el Priorat abans de la fil·loxera?
—No, ni a curt ni a mitjà. Pensi que per escriure els Cooperativistes vaig necessitar uns 8 anys, pel cap baix. Cert que mentre l’escrivia anava fent altres cosetes… I amb aquest només porto un parell d’anys… Ara, també depèn de factors totalment incontrolables. Per exemple, estic esperant l’estiu per veure si puc visitar l’arxiu de la casa Violet, a Thuir, si és que tenen arxiu, és clar. Si puc fer-ho i trobo teca, doncs haurem d’esperar més.

—Hi ha possibilitats de que el material històric que està recopilant per a aquest treball l’inspiri per a una nova incursió en la literatura de ficció?
—Ni idea. Jo no sóc escriptor, només remeno papers i intento elaborar un text que expliqui de forma coherent la imatge que em vaig fent de com anaven les coses. Tot basat en el món real. Ara, si em ve la inspiració de muntar una història de ficció a partir del que trobo…. no li faria un lleig. De fet tinc començat quelcom semblant a una novel·la negra, amb l’argument dissenyat i un final pensat. Però, escolti, no tinc temps per dedicar-li…

—Estarà inspirada al Priorat?
—Sí, evidentment i en els anys 20 del segle passat. Ara, dubto que l’acabi, si més no, no crec que m’hi torni a posar fins que no acabi l’estudi del Priorat abans de la fil·loxera. De fet, només li he comentat perquè quedés clar que no sóc escriptor.

—Aclarit, doncs. Actualment està col·laborant en un projecte sobre les biografies dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya. Que ens pot dir al respecte?
—És tracta de commemorar el primer centenari de la primera institució d’autogovern que va tenir Catalunya després dels Decrets de Nova Planta del 1716. La Mancomunitat es va crear el 1914 com explicava a l’article amb que vam obrir la secció Històries del Priorat. La idea és escriure petites biografies dels diputats provincials que van exercir el càrrec durant l’existència de la Mancomunitat. Jo faig les de cinc prioratins que ho van ser. Ja havia escrit alguna cosa semblant per a Bolduc, la revista digital de l’Arxiu de la Diputació de Tarragona. I quan em van proposar que col·laborés amb el projecte vaig acceptar. Però això és una excepció perquè jo prefereixo anar a la meva. Podria presentar projectes d’investigació per a rebre beques, ajuts… però al final sempre hi ha terminis, normes de presentació… Miri, jo el que faig ho faig com a passatemps i, per tant, no vull res que m’obligui a fer-ho. Ja en tenim prou d’obligacions a la vida!! Treballo sol, sense beques… i si després el que he fet interessa, doncs bé, acabarà sortint. I en cas contrari, doncs no sortirà però hauré xalat mentre ho feia.

—Ha trobat alguna curiositat o fet rellevant desconegut dels nostres diputats?
—Bé, per mi tot és desconegut perquè de tot el que investigo no en sé res de res. El fet més interessant ha estat descobrir que un dels diputats, Josep Maria Gich, va ser, si no vaig errat, un dels capdavanters de la introducció del catolicisme social a Catalunya. Si algú necessita tema per fer el treball de doctorat en història, sociologia… li recomano que l’estudiï en profunditat. Ja li avanço que escriuré un article sobre ell per a la secció Històries del Priorat.

Carles X. Cabós , Arxiu Comarcal del Priorat, Falset. Publicat a PrioratDiari.cat el 13/04/2015.



Categories:Persones

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.