El Pub Nexus o del Miquel (1982 – 2005)

El Pub Nexus o “del Miquel” (1982 – 2005). Carles X. Cabós.

De vegades, parlant de festes ‘mítiques’ amb amics i coneguts d’una edat similar -10 anys amunt 10 anys avall-, per un motiu o altre sempre acaben sorgint a la conversa batalletes d’històries viscudes al Pub. Com és normal, cada generació pensa que l’època que li va tocar viure va ser la millor. Segurament, amb raó. Faltaria més, crec que realment la nostra adolescència i joventut va ser especial. De petits vam viure el pas de la dictadura i la vida en blanc i negre a la democràcia i la vida en colors. Un canvi brutal. Senzillament vam tenir la sort que no van tenir els nostres pares, de trobar-nos enmig d’un moment històric precís en què les coses, després de 40 anys d’estancament en tots els àmbits imaginables, van començar a canviar molt i ràpid, a tot el país en general i a Cornudella en particular.

Vam començar els 80 sent uns marrecs plens de mocs i vam arribar als 90 amb barba i patilles. Quan el Pub va obrir les seves portes jo tenia 13 anys. Teòricament, no tenia edat per entrar-hi, però com que tots els de la quinta érem amics i de la mateixa edat que el Mario -germà del Miquel- i a més anàvem junts a l’escola (aleshores als baixos de l’Ajuntament), entràvem al Pub sempre que volíem, encara que haguéssim de sentir algun que altre renec del Miquel. Naturalment que no hi fèiem vida, perquè en aquella edat es pensa més en anar a construir cabanyes al bosc, tocar timbres, tirar-nos pedres o -sobretot- jugar a futbol en qualsevol lloc i a qualsevol hora, que no pas en anar a passar les nits al Pub. Però fins i tot en això vàrem tenir sort, ja que el Mario era la nostra garantia d’incursions esporàdiques al Pub, tot un privilegi per a uns marrecs com nosaltres, que de totes maneres, no vàrem començar a anar-hi de manera regular fins uns quants anys després.

(Foto: Miquel Butet)

El Pub va representar per a la gent jove d’aleshores una autèntica revolució quant a la manera de viure la festa i la nit. Un espai “propi” que ens permetia no haver d’esperar les festes majors, els balls amb orquestra o organitzar festes particulars en llocs inversemblants. A partir del dia en què el pub va obrir les seves portes, totes aquestes preocupacions van deixar d’existir de cop i volta, ja teníem el lloc; les ganes de festa ja les posàvem nosaltres. Amb el Pub, va quedar inaugurada oficialment una etapa nova per descobrir. I teníem el temps necessari per fer-ho. Mil festes, mil històries, mil anècdotes, mitja vida i tota la nostra joventut per davant. Aquella nit del 31 de desembre de 1981 va canviar tot. Benvinguts al Pub.

——

Benvinguts al Pub

Per començar aquest viatge, potser seria bo que, per ambientar-nos una mica, li donem al “play” del reproductor, per escoltar música mítica del Pub mentre anem llegint i mirant fotos. Segur que si en vàreu ser clients habituals i veterans, aquesta música us transportarà a la barra del Pub, tot prenent una cervesa fresca… “- Miqueeeel!!! Canvia la músicaaaaaa!!!!”

—

—

La nit de cap d’any de 1982 va obrir les seves portes el mític “Pub” al soterrani de la Fonda Montsant. La feliç idea de muntar un pub a Cornudella va ser -i això potser és quelcom que poca gent sabia- d’en Miquel Butet i la Mª Dolors Lluch, pares del Miquel, Marta, Mercè, Mario, Dani i Xavi Butet Lluch. Durant els primers anys, van ser els mateixos pares els que van portar el Pub, amb ajuda dels germans més grans. Després van ser ells, els germans Miquel, Marta i Mercè, qui es van fer càrrec del local fins l’any 1985, quan el Pub va tancar durant aproximadament un any per motius tècnics i burocràtics. Les males llengües, però, asseguren que això dels problemes tècnics i burocràtics era una vulgar excusa; en realitat l’Ajuntament el va tancar per ser un antre diabòlic on es fumaven porros i on s’hi feien vés a saber quines perversitats més… Així, els cornudellencs que ja s’havien acostumat a anar-hi es van quedar una temporada -més o menys un any- sense pub, incloent-hi tot l’estiu de 1986. (Durant aquella temporada, per cert, va ser l’època daurada de “la nostra Sala Parroquial”, que es va convertir en el nostre lloc de trobada i festes provisional). Una vegada reobert, va agafar el negoci el Miquel Butet Jr., que va ser qui el va portar fins al final.

La porta d’entrada al mític Pub Nexus. Foto feta pel mateix Miquel poc abans de que el pub tanqués definitivament (setembre 2005).

Ja el primer dia -o millor dit, la primera nit- es va veure la bona acceptació que el nou local havia de tenir, també és veritat que la data escollida per a la inauguració era una garantia total d’èxit. El pub era tota una novetat a Cornudella, ja que el seu estil i aspecte era el d’un pub “de debò”, d’aquells que només es veien a Salou o a la tele. El pub no tenia gaire llum natural, per això el local sempre tenia aquell ambient nocturn, vaja, tan de pub. El seu horari “d’atenció al públic” va contribuir de manera decisiva a que al pub sempre el recordem relacionat amb la nit, ja que el local obria a la tarda – vespre i tancava més o menys tard depenent, principalment, de les ganes de gresca que tinguessin els que hi eren i la paciència del Miquel.

Al començament, el pub obria cada vespre, però la cosa no va acabar de rutllar, i aleshores es va decidir que només obriria els caps de setmana: Divendres, dissabtes i diumenges. Aproximadament des de mitjans dels 90, els diumenges a la tarda nit es feia sessió de cinema al televisor del pub, amb pel.lícules VHS aportades pel Miquel o pels clients. Així va ser fins l’any 2000, quan va deixar d’obrir també els diumenges a la tarda per motius personals del propietari, però va continuar obrint els divendres i dissabtes.

El dissabte 17 de setembre de 2005 el pub va celebrar la seva festa de comiat, ja que l’edifici havia d’anar a terra per construir-hi pisos. Hi va assistir molta gent, clients de tota la vida o més joves que havien conegut el Pub en els darrers anys, de certa decadència, pot ser en el fons motivada perquè el Pub feia temps que, com diuen a les pel.lícules de gànsters, “tenia les hores comptades”. Aquella nit el pub va presentar una altra vegada l’ambient de les grans festes. Però no va ser fins al cap de setmana següent quan va tancar definitivament, ja que el divendres 23 de setembre encara va tornar a obrir per darrera vegada, sense cap festa i amb tota normalitat. Per sorpresa dels clients que ens hi vam acostar, hi va haver barra lliure, per mirar d’acabar les existències -cosa que no es va aconseguir-.

Vint-i-sis dies després, les excavadores i màquines no deixarien ni rastre del pub ni de l’edifici centenari on estava.

Durant gairebé un quart de segle “el Pub” va ser el punt de reunió i de festa de cornudellencs i visitants. Alguns d’ells van entrar per primera vegada al pub sent uns nens encara, i quan aquest va tancar, molts d’aquells nens ja estaven casats, amb fills i fets tots uns homes (o dones), alguns ja avis i tot. El pub va ser, en realitat, el primer lloc a Cornudella -entès com a empresa o negoci- concebut i creat per a la gent jove, i va contribuir de manera decisiva en aconseguir que el jovent tingués un lloc de trobada i una manera de passar-s’ho bé que fins aleshores no existia a la vila. Al llarg de la seva vida el Pub va tenir dos noms “oficials”: Pub Montsant al començament, i Pub Nexus després i fins al final. Però la veritat és que cap dels dos noms no era utilitzat a la pràctica, donat que els cornudellencs sempre en vam dir “el Pub” a seques -només n’hi havia un- o a més estirar “el Pub del Miquel”. Com recorda en Miquel, el primer que va entrar per la porta com a client del pub va ser en Pep Carrion, el dia de la inauguració.

El Miquel, l’ànima del pub durant tants anys, comenta alguns records molt emotius i alhora desvetlla algunes curiositats sobre la història del pub que desconeixíem. Escriu sobre el Pub: “El Pub es una cosa que porto molt a dins i molt sensible en la meva memòria, records fantàstics i records molt tristos, de com va acabar. Estar al Pub no era una feina per mi, era una cosa diferent, una cosa que em sortia de dins sense cap esforç. I si, hi havia algun dia que per diferents motius no vaig obrir -però van ser molt pocs-. Quan eren les 5 o 6 del mati es veritat que començava a tirar ambientador o a apujar els llums!”

“Anècdotes n’hi han, en 23 anys totes les que hi pot haver, tot lo que pot passar… Recordo quan mon pare em va preguntar que em semblava la idea d’obrir un pub, als baixos de la Fonda, allà que estava tot ple de trastos, de clafoll, on guardàvem els cotxes. A mi em va semblar molt be, era una cosa molt poc vista, era cosa de Salou, de llocs grans, al Priorat no n’hi havia cap, -això no era tan estrany, ja sabem com eren i com son de petits els nostres pobles-, fins i tot a Reus em sembla que només n’hi havien 2 de pubs. Doncs ja dic, em va semblar una gran idea, i em va semblar encara més increïble que mons pares volguessin obrir per cap d’any, doncs les obres es van fer en un temps record, jo diria que en uns 2 mesos va estar fet.”

“I es va aconseguir. Hi havia aquest objectiu i vam aconseguir obrir per cap d’any. I be, tot no estava del tot acabat: Els lavabos no estaven en funcionament, faltava poc però no estaven acabats i la gent tenia que pujar a dalt als serveis de la Fonda. Tampoc no hi havia la maquina de rentar gots, i es tenien que pujar a dalt a la cuina de la Fonda també per rentar-los, uf…!”

“També recordo que la Nevera, la gran Nevera que em servia també per arropenjar-me (i que de vegades m’hi adormia) la vam trobar en un restaurant de la Pineda una vegada que vam anar a arreglar altres neveres i la tenien allà per llençar. Mon pare la va agafar per si de cas, quan encara no hi havia la idea de fer el Pub. Qui ho havia de dir que tindria un servei de tants anys després al Pub.”

“Dius que soc l’ànima del Pub, jo potser en sóc una part, però en som tots, tots el que hi vam estar i vam viure tantes hores, tants amors i tants desamors, “colocons” i hores i hores veient-les passar…. També ho és les parets centenàries, els racons, el taller…. els tamborets!!!!”

“Per mi el Pub ho va significar tot, ja dic, potser no podia anar de festa fora del poble tot lo que hauria volgut -que també hi vaig anar- però es que tampoc ho desitjava, tenia la festa a casa, tenia el contacte i la relació amb tots vosaltres, no podia demanar res més, ni res millor. Jo hi penso moltes vegades, va ser un trauma molt gran per a mi tenir que marxar i que a més es perdes tot. Jo estimava el Pub, i la Fonda. Va ser terrible, es una cosa que encara em fa molt mal, i que trobo molt a faltar.”

—

Música, mestre

Durant uns anys, principalment a començaments i mitjans dels 90, no era gens extrany que al pub (i també a l’Àtic) hi actuessin grups en directe, de tant en tant. Els concerts es feien els dissabtes a la nit, i sempre van tenir força assistència de públic. Musicalment, la immensa majoria dels grups que hi van actuar feien música rock o heavy. Entre els grups que més vegades van actuar al poble, cal destacar els tarragonins “Wolfgang”, tot i que també van actuar grups com Terraplane, Chili Wili Trio, De Prestao, 4 Perras o Broad Peak, entre d’altres.

1992 o 1993. Preparatius del grup “Wolfgang”, pel concert de la nit. (Foto: Miquel Butet)

L’any 1992, un grup d’amics als quals ens agradava la música rock, vam organitzar el primer concert de heavy metal conjuntament amb el Pub. Fins aleshores a Cornudella els únics concerts que s’hi feien eren els que organitzava l’Ajuntament amb orquestres, per les festes del poble. En aquest aspecte, les festes populars amb música organitzades pel consistori no han canviat gaire en els darrers… segles. Així, una tarda de juliol vàrem quedar per netejar el solar que hi havia davant la porta d’entrada del Pub (bàsicament traient les herbes amb aixades), per tal d’organitzar un concert a la fresca, aprofitant que érem amics dels membres del grup heavy tarragoní “Wolfgang”. Després el Miquel va encarregar a l’Andreu Ollé una tractorada de gravilla per cobrir el pati i ja vam tenir una bona terrassa, que per cert va durar fins que va desaparèixer l’edifici. Així va néixer el festival “Cornudella-Rock”.

1992 – 1993. El pati, net d’herbes i amb una capa de gravilla. Ara ja es podia considerar el pati com la terrassa del Pub. Va durar fins que van tirar l’edifici a terra. Moltes hores abans de l’inici del concert, la barra ja és plenament operativa. (Foto: Miquel Butet)

Cal destacar que quan vam anar a l’Ajuntament i li vàrem comentar a l’alcalde Àlvar Busquets que volíem organitzar un concert de música rock al carrer, no ens va posar cap pega. Al contrari, ens va estalviar tota la burocràcia, ja que l’Ajuntament se’n va fer responsable, i ens va deixar sense cap problema l’escenari de fusta que es feia servir pels balls a la Plaça, el que surt a les fotografies. Així, nosaltres ens podíem oblidar de papers, permisos, taxes i demés pixatintades i dedicar-nos de ple al tema logístic, i naturalment a beure força birres.

1992 – 1993. El muntatge de l’escenari també formava part de l’espectacle. (Foto: Miquel Butet)

La porta del pub -que hem vist al començament, ampliada- estava a la dreta de la imatge del damunt, al final de la barra. Per accedir-hi, des de la carretera es baixaven unes escales que baixaven fins a aquest pati, propietat de la Fonda Montsant. El pati en qüestió va ser un camp de mini-golf, que jo encara recordo haver vist de petit, ja molt deixat de la mà de Déu. Després només va fer que anar-se degradant, i segons l’època de l’any semblava més un herbassar que qualsevol altra cosa. Fins l’any 1992, quan el vam arreglar.

Concert de Wolfgang, 1992 o 1993 (?). A la part central de la foto del concert s’endevina l’Àtic, iluminat, al fons). (Foto: Marta Butet)

Cartell del concert de 1994. (Eduard Cortiella).

Foto del damunt: Concert de “Wolfgang” celebrat l’any 1992 o 1993 (?), el mateix dia de la Festa del Cava de Prades. Després, amb alguns canvis, el grup es va canviar el nom per “Marditos Roedores”, i van actuar varies vegades al festival Cornudella-Rock, i també a l’Àtic. La primera vegada que van actuar a Cornudella -al concert de 1992-, només havien actuat una vegada en directe. Per això per a ells, Cornudella sempre va ser molt especial, i van actuar en gairebé totes les edicions del festival. Alguns dels seus components -que podem veure a la foto d’una mica més avall- encara venen per Cornudella, i un d’ells, en Josep Mª Espasa, es va casar amb una Cornudellenca que tenia molt a veure amb el Pub i la Fonda Montsant, la Mercè Butet. A la foto de baix, els mítics “Wofgang” en una fotografia d’un dels concerts que van fer a Cornudella.

Ramon (baix), Carles “Presi” (guitarra), Montxo (bateria) i Josep Ma Espasa “Gepi” (guitarra), els components de Wolfgang, després anomenats “Malditos Roedores”. Alguns d’ells encara tenen força relació amb Cornudella. (Foto: Mercè Butet)

El festival de rock de Cornudella va tenir força èxit, i es va repetir fins l’any 1996, sempre al juliol, concretament el dia de la Festa del Cava de Prades. Així per aprofitàvem que molta gent que hi anava s’aturés. I quan s’acabava el festival, qui volia encara era a temps d’anar a la Festa del Cava. Ja a partir de la segona edició, va entrar a l’organització un amic de Reus, el Joan Salvador, més conegut com “Masa”, que aleshores tenia una petita productora de concerts anomenada “Malgrat Tot”, que es va encarregar de buscar els grups per als concerts.

Concert al Pub, de “La Banda del Trueno”, i en data exacta desconeguda, segurament a mitjans dels 90. (Foto: Mario Butet)

Un concert acústic gairebé íntim al pub, a càrrec del César “del Bassot”, aleshores arrendatari del restaurant “el Bassot”. (Foto: Miquel Butet).

A l’agost de 1996 o 1997, no ho recordo exactament, durant la Festa Major -crec que era diumenge o dilluns- van actuar els reusencs Whiskyn’s Cullons del reusenc Joan Masdéu (posteriorment van escurçar el nom eliminant els “cullons”), a la terrassa del Pub. En aquesta ocasió el cost del concert va anar a càrrec de l’Ajuntament. Va ser una excepció que no es tornaria a repetir.

—

Vida quotidiana

Recordeu aquelles rifes de regals o les llumenetes de nadal? Els clients triàvem un número i després (el mateix dia o un altre) el Miquel feia el sorteig amb un ‘ultramodern’ programa d’ordinador “Spectrum”, connectat a la tv del Pub, que triava el número guanyador a l’atzar… Les llumenetes es feien pagant 25 pessetes, quan s’arribava a 100 persones es feia el sorteig. El guanyador s’emportava 2500 pessetes. L’altra modalitat, els sortejos de regals, funcionaven igual, només que en aquest cas s’entrava al sorteig fent una consumició -per cada consumició, un número-. El dia escollit per efectuar el sorteig era el de reis o un dia anterior. Aquell dia, una estona abans d’obrir, el Miquel es posava a introduir tots els números a l’ordinador, i feia el sorteig davant els clients del Pub a quarts d´1 o la una de la nit.

La primera vegada que es va fer el sorteig d’un regal, li va tocar a l’Oscar Piñol, recorda el Miquel: “Un joc de cartes del Tarot que estaven bastant be, i les vaig comprar a Santa Coloma de Gramenet, on vivia la meva tieta. Sempre eren regals senzills, com jocs de taula o coses així.”

Dalt: Recreació del programa que s’utilitzava per als sortejos. Sobre aquest, en Miquel diu: “No he pogut utilitzar l’ordinador ‘Spectrum’ que feia servir, l’ordinador funciona però no tinc cap ‘cassette’ per carregar els programes, si que he pogut utilitzar un emulador d’Spectrum que tinc a l’Amiga i com que allà tinc la Llumeneta doncs ha sigut posar la càmara davant i gravar una simulació de sorteig. Aquesta es una versio mes avançada de Llumeneta, no es la primera versio que data del 84, aquesta te alguns efectes i te proteccio sobre posar un numero repetit i tambe te llistat de tots els jugadors, que a les primeres versions no tenia. Una feinada, pero tenia una gran motivació, hi ha moltes hores en aquest programa, fet en Basic com es veu al començament que hi ha el llistat del programa. El codi dels efectes es copiat de no se on ho vaig trobar.”

—

O aquelles mítiques i caòtiques llibretes on el Miquel apuntava coses -entre d’altres, els deutes dels clients o els noms dels participants a les rifes i llumenetes-  i que els clients fèiem servir per fer gargots o escriure tonteries, peticions, poesies, resultats de jocs…?

Per si la resposta es no, el Miquel i YouTube s’han encarregat de refrescar-nos la memòria… Mirant els noms que apareixen a les llibretes ens podem fer una idea aproximada de la clientela del local. Hi apareixen, entre d’altres coses, alguna d’aquestes llistes de la rifa de Cap d’any… No sabem quin. Les llibretes son de 1988 – 89. Unes joies! Veient-les segur que us venen bons records a la memòria… Busqueu el vostre nom, a veure si apareix en algun lloc o altre!!

—

O les matinades d’hivern, quan no marxàvem del pub ni amb rasqueta, i el Miquel posava en pràctica multitud d’estratègies per fer-nos fora. A saber: Tirar ambientador al damunt dels clients, deixar apagar l’estufa de llenya, obrir la porta i engegar l’extractor per provocar corrents d’aire, apagar llums o posar-les al màxim (eren regulables)… O les partides de daus damunt de la barra o en algun racó, jugant al “mentider”, o al “7-14-21” (joc no apte per abstemis!). Quantes vegades vam entrar al Pub de nit i vam sortir de dia! Les fotografies que venen a continuació, senzillament reflecteixen la vida quotidiana del pub. Amics fent petar la xerrada a la barra un diumenge a la tarda o nits de festa espatarrant, vaja, una mica l’activitat quotidiana del pub durant tants anys.

—

Merce Butet, escriu sobre el Pub:
“Sobre el Pub, què he de dir… Em vaig fer gran allí; el pub m’ ha influenciat i marcat per sempre, crec que vaig tenir una adolescència increïble. Sempre envoltada de gent que he apreciat i estimat. Es pot dir que no tinc cap mal record, tots son bons i molt bons. De ser uns crios a fer-nos grans allí dins… Somriures, grans festes, jocs, uns tips de ballar…! Sempre recordaré el primer dia d’obrir el Pub… Després d’una nit de bogeria tancava els ulls i veia gots i mes gots, era de bojos, quan hi penso encara ric.”

“També recordo que la meva mare dormia damunt mateix d’on estava el Pub, i em deia que, sisplau no posés música “de la boja aquella”; es referia a la Janis Joplin!”

“L’òstia mes gran que m’he donat al llarg de la meva vida va ser allí dins, jugant a un joc que es deia 7, 14, 21, evidentment amb beguda. No sé com va ser, però vaig sortir disparada -i quan dic disparada, vull dir disparada- de cap contra la paret, una paret molt rugosa i molt dura… Em va quedar la cara marcada molts dies!”

“Una nit, el Miquel em va dir: “- Avui et quedaràs sola al pub, porta’t bé”, doncs ell se’n va anar de discoteca i m’hi va deixar al càrrec. Quan va tornar em va trobar ballant damunt d’una taula. Amb una sola mirada en vaig tenir prou, recordo que em mirava amb els braços creuats i una mirada fulminant. Em va fotre la bronca, i jo vaig córrer cap a la barra… I al cap una estona vam tancar.”

“I una altra vegada, després d’una gran nit, quan ens vam decidir a marxar, en obrir la porta vam veure que a fora estava tot nevat! Va ser impressionant ningú no s’ho esperava, per un moment va ser com si no sabéssim on estàvem…”

“Els records del Pub sempre formaran part de mi. Sempre tinc un somriure, quan tanco els ulls i recordo aquells temps tan màgics.”

—

1982. (Foto: Toni Lluch Jordana)

1982. (Foto: Toni Lluch Jordana)

1982. (Foto: Toni Lluch Jordana)

1982. (Foto: Toni Lluch Jordana)

1982. (Foto: Toni Lluch Jordana)

(Foto: Toni Lluch Jordana)

5 fotos superiors i la de l’esquerra: La pista fent-se servir per al que servia: Ballar. En la fotografia de damunt d’aquestes línies, podem veure els amics balladors assentats en un dels racons del Pub, potser descansant després de tant ballar?. Aquestes fotografies son un autèntic document històric, ja que son les més antigues del pub que hi ha en aquest recull. Son ni més ni menys del mateix any que es va obrir el pub (1982). Els protagonistes són uns amics de Barcelona que pujaven sovint al poble, on d’un d’ells hi tenia casa (a cal “americano”). El de la dreta de les dues darreres fotos grans -una ballant i l’altra assentat- és el Toni Lluch (tot i el cognom, res a veure amb el Miquel), que no va poder resistir-se als encants de Cornudella, on finalment es va casar i on viu en l’actualitat.

1997 . Remei Baiget, Carles Cabós, Montse Aragonès i Néstor Porqueres, amics i residents al Pub. Quins bons records, quants bons moments! (Foto: Maria Juncosa)

Néstor Porqueres, escriu sobre el Pub:
“Era un dia de desembre, pel carrer, cap al vespre, vaig trobar Mossèn Josep Maria Font i em va dir: “vine que anirem a conèixer el pub dels de la Fonda”. Un pub?, que és això?. Jo tenia 13 anys i era molt més innocent que els que tenen 13 anys avui. Varem entrar al pub, soterrat, fosc, diferent al que jo coneixia i al que em podia imaginar. Encara no havien obert, estaven acabant els preparatius de la inauguració. No ho vaig entendre massa bé i vaig tenir la sensació que allò no era per a mi, almenys en aquell moment. L’endemà, més d’un de la meva edat presumia d’haver-hi anat. Jo també!. Ens creiem uns marrecs importants. A Cornudella s’havia fet alguna cosa nova i diferent i d’alguna manera hi havíem estat presents.”

“Després, no ho recordo massa. No hi anàvem gaire, érem massa petits, no se’ns acceptava massa i tampoc ens hi atrevíem. En aquells inicis, de tant en tant, nosaltres anàvem a l’Íntim, on després de baixar persianes ens servien vodka amb taronja a molt bon preu. Però com qui no vol la cosa, els temps passen i poc a poc ens vam anar infiltrant, vam passar de marrecs de 13 anys a adolescents de 15 i poc a poc ens vam anar fent els amos. El pub era nostre!. Almenys així ho vam creure durant molt de temps, igual que ho van creure totes les generacions que hi van anar passant. Perquè si una cosa tenia el pub és que cada dia ajuntava gent de diferents generacions com si fos, gairebé, una sola. Als inicis érem els més petits i a l’acabament érem dels més grans, però mai ningú es va fer estrany. Tothom força ben avingut.”

“El pub va ser durant tota la seva història el nostre refugi, el nostre amagatall, ningú massa gran no hi entrava i si hi entrava era perquè fugia d’altres coses i buscava la festa i l’alcohol. Per tant, cap problema. I el nostre pub sempre va estar allí, hi va haver canvis, però mai al pub, ell sempre ens esperava, s’obrien altres locals, de moda més o menys efímera: l’Àtic, la Sala Gaudí, Les Borges del Camp, …. i el pub tenia una baixada, que durava més o menys, però sempre s’acabava recuperant. I hi acabàvem tornant. Tornàvem a casa, i el Miquel allí ens esperava. Bé, fins que arribava l’hora que ens deia “vinga fora, que ja és de dia”, acompanyant les seves amables paraules amb agradables ruixades d’ambientador. El pub ha estat únic i em sento orgullós d’haver-ne format part, durant dies i dies i molts dies.”

—

Meritxell Estivill, Eva Miró, Marta Abella, Josep Baiget, Natàlia Benages i Sergi Gil. (Foto: Sergi Gil / Natalia Benages)

Dalt: Uns amics cornudellencs al pub, més o menys a començaments de la dècada del 90. El Pub no era un local de dia, no ho va ser mai. Ja de bon començament, quan es va intentar obrir cada dia, invent que no va reeixir durant massa temps, com hem dit més amunt, només s’obria a partir del vespre. En els anys que van venir, ja només es va obrir els caps de setmana, i cap al final molts diumenges ja ni s’obria. Durant els darrers anys del pub, l’oferta de locals nocturns a Cornudella va arribar al seu ‘màxim esplendor’: Pub, Àtic i el Refugi Montsant Natura.

Natalia Benages, escriu sobre el Pub:
“Em sembla que vaig entrar per primera vegada a finals dels 80, amb les meves primeres amigues de Cornudella, amb una mica de vergonya i timidesa, que poc a poc, va anar desapareixent… Vaig conèixer moltes persones que de moltes maneres m’han marcat per sempre. Anècdotes, moltes, però n’explicaré poques: el single 45 rpm de MatchBox que ens va regalar en Miquel a en Sergi i a mi, que encara conservem… i que encara ballem si fem un “guateque”; com en Miquel em va ensenyar a fer bombolles amb una palla i un encenedor (tot un art…), i la paciència que tenia quan li demanaves que posés al “Boss”, quan estava sonant el seu estimat Prince… i ens el posava… després de molt insistir… Bé, gràcies Miquel i família i amics que m’ho vareu fer passar tant bé i gràcies al Carles per ajudar-nos a fer memòria d’aquesta època tant especial…”

Sergi Gil, escriu sobre el Pub:
“Per a mi el PUB a significar una llar i un refugi alhora, on vaig passar moltíssimes hores de la meva joventut. Cada vegada que entrava al Pub i em trobava al Miquel, em sentia com a casa meva… llar, refugi, casa… amics i Rok’n Roll. Una abraçada!!!”

—

(Foto: Miquel Butet)

A la foto del damunt, vista general d’una part del pub, amb la pista com a element central. La pista era un element que s’utilitzava de tant en tant, principalment en dies de festa assenyalats -caps d’any, festa major, castanyades, setmana santa etc, etc-. Tot i així, també hi havia més o menys ambient els caps de setmana normals i corrents, per la qual cosa sempre era possible que hi hagués una bona festa, era tota una incògnita. La foto està feta des de l’entrada del local, i és una de les millors de tot aquest recull, pel que fa a l’aspecte del Pub. Es distingeixen perfectament, travessant la pista, les taules i els bancs, que també podríem anomenar la “zona chill-out”… o no.

La foto és dels anys 90, el pub ja portava molta guerra a sobre, però els canvis durant la seva existència van ser mínims: Es va pintar un parell de vegades i les cobertures dels seients d’obra es van canviar també un parell de vegades.

La barra del pub, en plena feina, a començaments dels anys 90. El Miquel com sempre a la barra, al fons el Pep Carrión, d’esquena amb jersei vermell la Mercè Butet i al seu costat fumant el Josep Ma. Espasa “Gepi”. (Foto: Mercè Butet)

A la foto superior, la barra, protagonista indiscutible del Pub, el primer que es veia només entrar per la porta. Al Pub no estaves mai sol, sabíem que per molt buit que estes el local, sempre hi trobaríem al Miquel per fer petar la xerrada.

Heavys en acció, a principis dels 90: Carles Cabós, Mario Butet i Joaquim Castaño. (Foto: Mario Butet). Un dels tamborets quadrats que hi havien, el vàrem robar d’un Pub de les Borges del Camp. Un dia, tornant de festa de Tarragona, vam parar a Les Borges, i en marxar vam prendre el tamboret sota el braç. Com que quan vam arribar a Cornudella el Pub estava obert, el vam deixar allí per sempre.

Joaquim Castaño “Billy”, escriu sobre el Pub:
“Bé, què he de dir jo del “Pub”, “Nexus” o simplement conegut per molts de nosaltres com… “l’Habitació del Miquel”… Era el lloc de reunió de tots nosaltres, arribant a passar mes hores allà que a casa o a la feina. Tant era així que moltes vegades entràvem de dia i sortíem de dia (i això no vol dir que marxéssim al cap de mitja hora!), si no que entràvem moltes vegades a la tarda i sortíem al matí… moltes vegades tot discutint qui sortia primer per què no ens enganxessin els pares o els veïns! El Pub no era un Pub i ja esta, era la nostra casa, era mes que un racó de la Fonda Montsant i molt mes que un racó del poble; era una part molt important de la nostra joventut i de la nostra vida. I ara que no hi és físicament segueix sent un tros de nosaltres mateixos, que ni les maquines ni els edificis ens podran fer oblidar mai. I la prova és que després de tants anys tots i cadascun de nosaltres ho recordem -gairebé- tot… Fins i tot d’un dia que el sr Cabós i un servidor dormíem en un racó com a nens petits creient que ja érem a casa després de la festa, fins que el Miquel casi ens tanca dins per què no sabia que hi érem. Be, no m’enrotllo mes que em fico tonto…”

“PD: D’aquella època no tinc fotos pròpies per què segurament si hagués tingut càmera de fotos l’hagués acabat fent servir de got de cubata.”

—

El pub, vist des d’un dels racons on hi havien seients. (Foto: Miquel Butet)

Cap a 1994 aproximadament. (Foto: Maria Juncosa Riba)

1990. (Foto: Jesús M. Tibau)

2002: Judit Marsal, Jesús M. Tibau i Maite, Jordi Gomis, algú que està d’esquena; i assentada, la Pili. (Foto: Jesus M. Tibau)

Jesús M. Tibau, escriu sobre el Pub:
“31 de desembre de 1981. Amb la colla fem la típica festa de Cap d’Any als baixos d’alguna casa que ens han deixat; segurament pollastre a l’ast, cava bé de preu i, de fons, la música dels nostres discos. Però avui és diferent, perquè avui, el Miquel, obre el pub. Durant la meva infantesa i adolescència, la vida al poble semblava una fotografia inamovible. Tot em semblava etern, sempre les mateixes cares, les mateixes botigues, i fins i tot els forasters eren sempre els mateixos, i arribaven el mateix dia de l’any, puntuals, com les estacions i els astres. El paisatge dels nostres carrers tenia quelcom de perenne, i em semblava impossible pronunciar en una mateixa frase les paraules Cornudella i pub.”

“Llavors feia tres anys que estudiava a Tarragona, i un pub era un indret urbà, modern, allunyat de l’esperit tradicional, domèstic, del meu poble de tota la vida. Però els vuitanta van tindre aquestes coses, i aquell dia inauguràvem un pub al poble, als baixos de la Fonda.”

“A una hora avançada de la nit, vam decidir anar-hi, entre il·lusionats i expectants. De fora s’escoltava una remor de fons i només ens separava del misteriós interior una porta de ferro. Ignorava què m’hi trobaria, però de seguida es desvetllà la incògnita, i sempre recordaré la música que em va sortir a rebre, una cançó que em coneixia de memòria, jo i tots els de la meva generació, una cançó romàntica italiana de Collage: “Poco a poco me enamoré de ti”. No, no era això el que imaginava, i ben segur que no és el tipus de música més representatiu de la història del pub, però aquí queda per a la meva història particular dins la qual, indiscutiblement, el pub en forma part. La pista era a punt de vessar-se; tothom, cares ben conegudes, de tota la vida, ballant i botant, amb somriures als rostres, amb vasos a la mà. Començava una nova època. Després, molts anys després, he après que les noves èpoques comencen cada dia.”

—

Per la decoració, podem sospitar que s’estava celebrant alguna festa nadalenca -o carnaval, pel confeti?-, a finals dels 80 o començaments dels 90. (Foto: Miquel Butet).

Mitjans de la dècada de 1990. (Foto: Miquel Butet)

Primer o primers anys del Pub. (Foto: Mercè Butet)

La foto del damunt també és dels primers anys del pub. Per qui hagi conegut el Pub, els coixins que hi ha als seients de sota la finestra (el de quadres sembla importat del sofà del menjador de casa) delaten l’època en que està feta la fotografia. També el color de les parets. Pel demés, està igual que quan el van tancar. La decoració era bastant austera, els seients d’obra, i les taules eren a prova de “bailoteuos” al damunt. Així no hi havia cap perill que es trenqués res. També podríem deduir que la música que sonava li agradava molt al noi de la foto… Per cert, en aquesta mateixa columna que apareix a l’esquerra de la foto és on una vegada, anys després, alguns clients del pub vam lligar al Miquel com a càstig per la música amb la que els delectava. Un dia històric.

1993 (?). (Foto: Miquel Butet)

Mitjans dels 90. (Foto: Miquel Butet)

1999 (Foto: Miquel Butet)

A la dreta: Una de les poques reformes que es van fer al pub: L’any 1999 es van arreglar els wc’s. Hi van posar un mirall al damunt de la pica, tot un luxe. Va durar quatre dies. Els lavabos eren força petits. Hi havia vegades, sobretot els dies de festa gran, que es formaven llargues cues, i llargues converses tot esperant torn. Com totes les cues, era una oportunitat de parlar amb persones que d’altra manera no s’acostumava a parlar… Podem imaginar que a les cues del lavabo s’hi van produir grans converses… Si aquestes parets haguessin pogut parlar abans de desaparèixer, ben segur que podrien explicar moltes de les coses que s’hi feien, a dins als lavabos, moltes vegades gens relacionades amb les coses que s’hi acostumen a fer…

Les obres les va dur a terme el Toni Tarés amb el seu germà, l’Eduard.

Començaments o mitjans de la dècada de 1980. (Foto: Miquel Butet)

Començament o mitjans de la dècada de 1980. Marcelí Pizarro i Santi Olivé. Foto: Miquel Butet

La majoria dels que apareixen a les fotos en blanc i negre (la de dalt i la de l’esquerra) ja són pares i homes de seny fa anys. Aleshores potser no tant! Potser ni sabien que aquesta foto existeix. Pels tamborets, rodons i giratoris, que encara conservaven les fundes dels seients -que van desaparèixer aviat- i per les cares dels fotografiats, les fotos deuen ser dels anys 80, no gaires anys després d’obrir el local. Respecte als tamborets, quan el pub va tancar encara en quedaven un parell, un dels quals em vaig quedar i que encara és plenament “operatiu”. Es veu que devien ser bons…

Magí Baiget, Jordi Bodro, Arcadi Juncosa i Joan Pizarro. (Foto: Miquel Butet)

Finals dels 80 o inicis dels 90. A la foto, Marta Abella, Eva Miró, Maria Juncosa i Carles Cabós. (Foto: Segi Gil / Natalia Benages)

1996, aproximadament. (Foto: Eva Sentís)

Començaments o mitjans dels 90. En primer terme, la Maria José, la Maria i la Marga. (Foto: Maria Juncosa)

Nit de festa, en una data indetermidada a mitjans dels 90. Denci, Joan Gomà, Joan i Josep Baiget, Cristina Carré, Eva Miró, Arcadi Juncosa, Montse Aragonès, Marta Abella, Eli Josa… Tots clients habituals de les nits al Pub. (Foto: Sergi Gil i Natàlia Benages)

Elisabet Josa, escriu sobre el Pub:
“El pub em va ensenyar moltes coses, naltros érem uns marrecs que no gosàvem ni a entrar a l’Àtic, i molt menys al pub, ens feia molta vergonya, i a més pels pares no volien que entréssim ni a l’un ni a l’altre. Però poc a poc i en secret ens vam anar introduint dins als misteris del pub, que si que era molt fosc, però quan vaig entrar dins per mi la sensació de llibertat, de poder fer ‘lo que volgués’ sense que cap pare ni ningú em mirés malament… Per un instant, em vaig sentir gran, ja no era aquella marreca que quan fumava, o quan bevia algun cubata no m’havia d’amagar. Per a mi el Pub es tota la meva joventut, sempre el tinc present. Quan recordo histories passades sempre, sempre, m’apareix com a escenari el Pub. Era molt curiós, perquè es barrejava gent de totes les edats; petits, grans i mes grans, i tots ens fèiem amb tots. Les festes que he passat al Pub, inoblidables i irrepetibles.”

“Me’n recordo que un dia vaig portar un ‘cassete’ de “Camela”, que a mi i a l’Eva Keta ens agradava -i ens agrada molt encara-, i li vaig dir al Miquel a veure si me’l ficava. Jo pensava que me’l fotria pel cap per que aquesta musica no li agradava a ningú, i ell no la tenia; o sigui, que li vaig dir, i la meva sorpresa va ser que me’l va ficar, i tota la nit! Anda que no vaig xalar, ballant i escoltant, que guai!!! Tothom emprenyat per aquella merda de musica, però no la va treure, que gran que ets Miquel! Amb tot lo que et fèiem i encara ens mimaves. El pub sempre el tindre al cor!!!!”

—

Mitjans dels 90. Joaquim Castaño, Josep Baiget, Carlos “keto” i Sergi Gil, amb uns amics de Barcelona. (Fotos: Sergi Gil i Natàlia Benages)

Mitjans dels 90 (?). A la dreta: En primer terme, la Marta Abella i l’Eva Miró. Al darrere es poden distingir la Cèlia Josa, Ma. José Martínez, Robert Mestres i la Isabel Salas. (Fotos: Maria Juncosa)

Finals de la dècada de 1980. El Pep i la Nuri (†), el Mario i el Joan Salvador “Massa”. (Foto: Maria Juncosa)

La Rocío, l’Edu, el “Massa” i el Mario, en un dels recons del Pub. (Foto: Massa).

Joan Salvador Marcó Tost “Massa”, escriu sobre el Pub:
“Recordo que la primera vegada que vaig anar al pub Nexus (aleshores no sabia el nom) va ser anant cap a Siurana d’excursió, l’any 1983. Algú dels que anàvem va dir que hi avia un pub a Cornudella, i ens hi vam aturar. Recordo un lloc fosc però molt autèntic i la música no estava malament del tot. No coneixíem a ningú, així que unes birres i camí cap a Siurana. El segon cop, al cap d’un any i mig aproximadament, hi vàrem tornar, i el vam trobar tancat, així que sopar a la Fonda i direcció Salou.”

“Als voltants de 1986 férem amistat amb gent de Cornudella i vaig començar a anar-hi més sovint, i ràpidament el pub va esdevenir un lloc molt carismàtic i amb els anys també important per a mi. Al cap de poc temps vam fer-hi un concert. Una banda de Torreforta que es deien ‘Untapan’, amics del Miquel Butet propietari del pub Nexus, i com jo també tocava la bateria en un grup, el següent concert va ser dels ‘Salem’. A partir de llavors es bastant seqüencial: Amics, copes, festes, concerts, “Miquel posa Heavy !!!!”; més amistats, més copes, concerts, festes… “Miquel posa Heavy!!!”… i anat fent.”

“Vaig viure uns sis anys a Cornudella i evidentment i com no podia ser d’una altra manera durant aquell període era client habitual del pub, varen ser els anys dels concerts a la terrassa d’entrada al pub. Més tard com a promotor musical era sempre un lloc escollit per portar-hi grups de totes procedències per l’ambient, per la gent i perquè era molt acollidor: De Prestao, La Banda del Trueno, Terraplane, Presidents,… Més alguna ‘jam performance’ han deixat en mi i en altra molta gent records inesborrables. Llarga vida al rock’n’roll. Res més, un saludo al Miquel i a tota la familia Butet i a tota la gent del poble per aquells moments tan guays al pub Nexus. Adeu i a reveure.”

—

Jordi Ferré, Denci Bodro i darrere, Ma José Martinez. A la dreta, Miquel Aragonès i Margarita Juncosa. (Fotos: Maria Juncosa)

A la foto podem veure al Ramiro Roig, Enric Sentís, Xavier Jasans, Natàlia Benages, Sergi Gil, Carles Sentís, Josep Baiget i Àngel Lluís Carrillo. (Foto: Sergi Gil i Natàlia Benages)

Angel Lluís Carrillo, escriu sobre el Pub:
“Lloc de tants records, de bons moments, potser també de dolents que no recordo. Refugi d’uns adolescents perduts, com tots. Els primers cigarrets, les primeres birres, els gots llargs perillosos, les noies, les hormones, el començar a ser gran, un joc que mai s’acaba, i al pub vam començar les primeres partides. Converses sobre el futur, el present i el passat, les partides al futbolí, els petons, les mans, els dits, la seva olor, les seves corbes, els riures, els plors, els plans, les nits, les nostres nits. El bar fosc, llums blaves i vermelles, les taules de fusta, música, sempre bona, sempre diferent.”

“Si venies al pub a escoltar el disc del moment, la cançó del estiu o la nova moda, aquest no era el teu lloc, el Pub tenia la seva música, el seu estil, innegociable, el que volia el Miquel, i sempre amb bon gust. El pub sempre tancava tard, quan marxava el darrer client, no era com ara que amb mil normatives i una bofia intransigent, “es té que tancar a les 3”, perquè si no és il·legal, i no es pot fumar en els llocs tancats, i la música no pot estar més alta de no sé quan, perquè si no et poden denunciar, i totes les normes que tenim ara, era un altra època, uns temps on hi havia més llibertat, menys normatives dels collons –les lleis únicament son una forma de disminuir les llibertats individuals-, podies estar fins a les tantes donant la tabarra al Miquel, no hi havia cap problema amb la justícia, l’únic que devia estar fins als ous de mi era ell. Sortia el sol i nosaltres sortíem del pub, la majoria de cops sol, amb el darrer pitillet, fins a casa, per descansar i tornar l’endemà a trepitjar el terra fosc i mític del Pub.”

“I les anècdotes que vulguis i encara més. Vaig pujar amb un amic, li vaig ensenyar el pinar del costat i li vaig dir que si bevia més del que tocava podia anar al pinar a buidar el que sobrava, ell va riure i va dir, “no cal”, però la nit va ser llarga i dura, va desaparèixer, va tornar i li vaig preguntar on havia anat, “als pins, es clar, un lloc collonut per potar.” O amb uns altres amics, un Carnestoltes, disfressats, molt alcohol, dormir, la meva avia ens va enviar a l’església pel matí i allí va buidar el seu estómac. El origen de les aventures nocturnes, el pub era la casa de la lluna, del desconegut, on passaven coses, per això estàvem com a casa.”

“I de vegades un té ganes de que el pub torni a estar obert, entrar i trobar-te al Miquel a la barra, “Miquel, una birra”, i tornar amb els vells amics, com abans, amb pocs problemes, amb menys anys, quan totes les nits eren un full en blanc i nosaltres escrivíem les passes de la nostra vida, poc a poc, glop a glop. Els nostres grans dies, els nostres “Glory Days”.”

—

Finals dels 80 (?). Fa pinta de diumenge a la tarda. Assentats la Nuri (†) i el Bru (†); drets l’Emili, Gepi, Mercè, Eduard, Pep i Mario.(Foto: Eduard Cortiella). (Foto: Eduard Cortiella)

Esquerra: Finals 80 – començaments 90. Dreta: 1997 (?). (Fotos: Maria Juncosa)

(Foto: Miquel Butet)

(Foto esquerra: Maria Juncosa. Foto dreta: Mario Butet)

Mitjans dels 90. Remei Baiget, Montse Aragones i Maria Juncosa. (Foto: Miquel Butet)

Façana lateral de la Fonda Montsant, vista des de l’entrada al pub. Foto: Miquel Butet.

Foto de l’esquerra: Quan s’entrava o es sortia del pub i es mirava cap amunt, es veia això. La barana i la porta que es veu a la imatge era la porta de servei de la cuina de la Fonda Montsant.

Tot l’edifici el van enderrocar per construir-hi dos blocs de vivendes. Concretament, l’enderroc de la Fonda va començar el 19 d’octubre de 2005, menys d’un mes després de que el pub obrís per darrera vegada (23 de setembre). Justament el cap de setmana anterior s’havia fet la festa de comiat. Vaig assistir al pub tots dos dies. El de la festa de comiat el local estava ple de gent (més endavant veureu fotos d’aquell dia). Va ser la darrera farra del pub. Però el 23 de setembre es va obrir per última vegada. Tot i que hi havia barra lliure, no s’havia fet gaire propaganda, per la qual cosa el local estava bastant buit. Quan vaig marxar, la darrera cosa que li vaig dir al Miquel va ser: –“Ha estat tot un honor haver estat client d’aquest local durant tots aquests anys”. Vaig fer una ullada al pub per darrera vegada i vaig sortir per aquella porta per on havia entrat i sortit tantes vegades, sabent que mai més ho tornaria a fer.

(Foto esquerra: Miquel Butet. Foto dreta: Sergi Gil i Natàlia Benages)

D’esquerra a dreta: Carles Cabós, Eugènia Besora, Lisa Sentis i Joaquim Castaño. Radere amagats, el Raul Porcel (fent banyes i Joan Baiget. (Foto: Mario Butet)

Lisa Sentis, Escriu sobre el Pub:
“Mare meva, què dir del pub. Per mi ha estat un dels llocs on he viscut la meva joventut. Recordo com si fossin ara les meves primeres entrades al pub. Per mi era com entrar en un lloc prohibit, i això tot i que era molt joveneta em feia sentir molt gran! Sempre fèiem enfadar al Miquel, li demanàvem begudes amb alcohol i ell molt formal sempre ens renyava. Nosaltres no paràvem d’intentar prendre-li el pèl dient-li que ja teníem 16 anys però no colava… Al final i d’amagat ens sortíem amb la nostra fent que algú més gran ens ho comprés! Allí vaig viure coses increïbles i que mai oblidaré. Mai he tornat a viure aquelles sortides de sol com les que et trobaves després que el Miquel mig adormit darrere la barra aconseguís fer-nos fora. El pub Nexus sempre estarà dins del meu record.”

—

A l’esquerra, el Joaquim Teixidó “Kim del pantà” i la Margarita Juncosa, a mitjans dels 80. A la dreta, l’Albert, que durant anys va ajudar al Miquel al Pub. (Fotos: Miquel Butet)

Equip de futbol sala del campionat de Festa Major patrocinat pel Pub, a mitjans dels 90. De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Dalt: Josep Martorell, Jordi Pedret “Xambou”, Ferran Tost, David Juanpere, Aniol Casademunt. Baix: Rafafel Jimenez “Sistellé”, Joan Roig, Marc Juanpere, David Porcel, i al costat Llorenç Juncosa. (Foto: Miquel Butet)

(Foto: Eva Sentís)

A l’esquerra, Pau Cabós i l’Adolfo Heredia. A la dreta, Emili Bodro, Feliu (†), Anna Maria i Rafael “sistellé”). (Fotos: Miquel Butet)

Elena Pellicer, Xavi Izquierdo, Montse Aragones, Carles Cabós, Carme Aragones i Jordi Rocamora, a mitjans de la dècada de 1980. (Foto: Carles X. Cabós)

(Foto: Miquel Butet).

Una característica molt “apreciada” pels clients del Pub era que, moltes vegades, en tornar a la matinada de passar la nit de festa fora vila, abans d’anar cadascú cap a casa seva, era molt habitual parar al Pub per veure si encara estava obert. No te’n podies refiar de la llum que hi havia a l’entrada, ja que de vegades estava apagada però encara quedava gent a dins. De vegades, quan uns se’n anaven de farra a alguna festa major, o a Salou, o a Tarragona, els que es quedaven al Pub deien mig en broma que estarien “de guàrdia” fins que els que havien marxat tornessin. I així passava moltes, moltes vegades.

Una nit, devia ser l’any 1990 o 1991 any amunt any avall, ja bastant tard (devien ser al voltant de les 4 o 5 del matí), quan al pub només quedàvem 10 o 12 persones, i amb la nit gairebé finiquitada, van entrar el Joan Pizarro i el Joan Mª Rocamora “Canut”, que arribaven de no sé quina festa d’algun poble veí, portant entre els dos una gran olla… plena de fricandó. No cal tenir massa imaginació per concloure que aquella nit es va acabar amb un ressopó de categoria!

Esquerra: Laia Aragones. Laura Piñol, Carlota, Ricard Piñol, i radera saludant, Marc Aragones. A la dreta, Josep M. Castan. (Fotos: Miquel Butet)

Mitjans dels 90. Mirant algún partit del Barça. (Foto: Miquel Butet)

El futbol, com no, també va ser motiu de reunió al Pub. Hi havia vegades que el lloc presentava l’aspecte de la fotografia, ple de gent mirant la pantalla del televisor per veure al Barça. La foto, de mitjans dels 90, descriu l’ambient de quan hi havia un partit de futbol important, tot i que no sé quin partit estaven mirant els que surten a la foto. El 12 de desembre de 1992, a les 6 del matí al pub s’hi va veure, en directe, la final intercontinental que van jugar a Tokyo el Sao Paulo i el Barça, que van guanyar els brasilers per 2-1. No cal dir que els que vam veure el partit en directe, no ens vam aixecar d’hora per anar-lo a veure al pub, més aviat ens hi vam quedar tota la nit a dins esperant… I se’n vam anar cap a casa a les 8 del matí, com a mínim, i no sé que hagués passat si hagués guanyat el Barça! N’hi va haver un (no diré el nom) que es va passar el partit dormint, assegut en un banc de fusta i amb el front descansant a la punta d’una mena de trompeta llarga…

Preperant-se per algun partit del Barça. (Foto: Miquel Butet)

Els Grallers de Cornudella al Pub, celebrant alguna lliga de les moltes que el Barça va guanyar als anys 90. (Foto: Miquel Butet)

(Foto: Miquel Butet)

Finals dels 80 o inicis dels 90. (Foto: Mario Butet)

Començaments o mitjans dels 90. A la barra, Marta Butet, Alberto (del mas d’en Torné), Jaume Garcia, Àlvaro i Enric. Radera, jugant a la màquina, el Ferran Tost i Dani Fernandez. (Foto: Miquel Butet)

Marta Butet, escriu sobre el Pub:
“Recordo una anècdota, crec que va anar així: Va ser una vegada ja quasi de matinada -perquè mai es tancava a l’hora-, que algú va comentar que hi feia fred al pub, que l’estufa no donava abast i que el pub era massa gran per a una estufa tant petita… I aleshores el Joan Vallverdú “joanet” i el Sisco ‘palleta’ van decidir fer una paret al mig del pub per fer-lo mes petit, fins i tot van anar a buscar ciment! Al final un dels sacs de ciment es va obrir i va quedar tot el pub brut i fastigós, fins que la padrina ho va netejar… Com vam riure….!”

“El Pub, un lloc per recordar la resta de la vida. Un lloc on vaig viure històries increïbles i on vaig conèixer gent increïble, de tot arreu. Un lloc que m’ha deixat bons i mals records per a tota la vida, coses que canviaria i coses que mai oblidaré… Un record per sempre!”

—

Carmes Aragones, Montse Aragones, Carles Cabós i Arcadi Juncosa, a mitjans de la dècada de 1980. (Foto: Carles X. Cabós)

(Foto: Miquel Butet)

(Foto esquerra: Carles X. Cabós. Foto dreta: Maria Juncosa)

Mitjans de a dècada de 1980. (Foto: Carles X. Cabós)

—

La última farra (dissabte 17 setembre 2005)

Recull de fotos que es van fer durant la festa de comiat del pub, el dissabte 17 de setembre de 2005. S’hi va aplegar molta gent, clients “de tota la vida”, amics, coneguts i forasters. Alguns per recordar vells temps, d’altres per dir adéu al pub, d’altres només perquè hi havia festa… Aquella nit de festa tant el Miquel com les seves germanes Marta i Mercè van portar la càmera i van fer fotografies d’aquesta nit tan especial i de sentiments antagònics: Alegria, perquè era una festa; però també tristesa perquè era la darrera en que podríem gaudir d’aquest lloc tan emblemàtic i mític de les nits cornudellenques. En la majoria de les fotos tampoc cal afegir-hi comentaris; per a cadascú dels que hi van assistir, aquesta nit va representar alguna cosa diferent.

Marga Juncosa, Marisa Dalmau, Mercè Butet i Meritxell Cardona, la nit de la festa de comiat. (Foto: Maria Juncosa).

Meritxell Cardona, escriu sobre el Pub:
“Quina il.lusió i quants records… A l’inici de l’obertura, jo era molt joveneta i tenia l’escrúpol d’estar en un espai “prohibit”. Aixi que, com que amb la Marta i la Mercè en aquella època teníem molta relació, aprofitàvem les estones de neteja per crear un ambient musical particular… Anys després, el pub es va convertir en l’espai on acabar la nit. Ja podies marxar de Festa Major per tota la comarca que no s’anava a dormir fins que el pub tancava. Crec que gairebé sempre hi érem els mateixos i la sensació era de no poder “perdre’ns” res del que pogués passar.
A banda d’una estructura arquitectònica inoblidable, crec que la bola de miralls de la pista de ball va ser un dels elements emblemàtics del local. Caps d’Any, concerts en directe, partides de futbolí, confessions als bancs dels racons… tot són records de tota una generació”.

—

(Foto: Miquel Butet)

(Fotos: Esquerra: Mercè Butet. Dreta: Miquel Butet)

(Foto: Maria Juncosa)

Josep Baiget Castillo, escriu sobre el Pub:
“El Pub, només dir-ho em venen al cap tants records, que si els tingués que escriure tots, no acabariem mai. Per mi, ha estat i serà un lloc màgic de la nostra adolescència, aquelles quatre parets han vist la primera cervesa, el primer cigarret, el primer petó… Esperavem amb impaciència que arribes el cap de setmana per anar-hi, això ja t’ho diu tot.Sempre trobaves algú per explicar la teva vida, també era com anar al psicòleg a lo pobre, però també et servia per desfogar-te del problemilles del dia a dia. Així era el Pub, un lloc nostre, imprevisible, però encantador.”

“Recordo una anècdota amb un dels meus amics inseparables, el Carles Sentís”keto”. Ens vàrem disfressar per carnaval, amb una escala, i nosaltres dos al davall, al damunt un ninot ple de diaris, que representava un home estirat,com s’hi anés dormint, amb un llençol que ens tapava les cames, al davant una finestreta per anar mirant, que ara estava dalt, ara baix, un desastre per que no veiem res, amb una gentada que hi havia. Al final vàrem haver de sortir perquè feia una calor espantosa.”

“Les tardes dels diumenges menjant pipes i mirant pel-lícules fins les dotze de la nit, allargàvem el cap de setmana tot el que podiem. Els dies de festa major, el Pub era especial, quan s’acabava tot, sabies que tenies el Pub per fer la última copa ó les últimes que gairebé sempre era així. Els caps d’any recordo que el Miquel feia un sorteig amb el seu inseparable ordinador ‘amiga’ que sortia a la tv. No recordo bé el premi, però era el de menys. Era un moment únic, esperar que et sortís, per veure el que era. Per mi i per molts dels que vàrem passar per allí, tenim molts bons records de tot el viscut. Fins sempre Pub.”
—

(Foto esquerra: Miquel Butet. Foto dreta: Mercè Butet)

(Foto: Miquel Butet)

Esquerra: Sergi fent de discjoquei. Dreta: Josep Jasans parlant amb Marta Butet, i al costat Xavi Estivill, Ramon Camps i Francesc Estivill. (Fotos: Miquel Butet)

(Foto: Miquel Butet)

(Foto esquerra: Miquel Butet. Foto dreta: Maria Juncosa)

(Foto: Miquel Butet)

(Fotos: Miquel Butet)

(Foto: Miquel Butet)

(Fotos: Miquel Butet)

(Foto: Miquel Butet)

(Fotos: Miquel Butet)

El Miquel, en plena feina. (Foto: Miquel Butet)

(Foto: Miquel Butet)

(Fotos: Miquel Butet)

La calma després de la tempestat… (Foto: Miquel Butet)

Vista dels seients del pub. (Foto: Miquel Butet)

La barra, vista des de la porta d’entrada (Foto: Miquel Butet)

El futbolí… Quantes partides jugades…! (Foto: Miquel Butet)

La porta d’entrada, vista des de la barra. (Foto: Miquel Butet)

Les sis fotos anteriors (4 grans i les dues petites de damunt aquestes línies) les va fer el Miquel Butet el 18 de setembre de 2005, el dia següent de la festa, tal com va quedar el local després de la festa de comiat. Per tant són de les darreres que es van fer. Cal dir, però, que si aquestes mateixes fotos s’haguessin fet l’any 1984, per exemple, no hi hauria gaire diferència, tret de la cartellera d’anuncis i el futbolí, que van passar a formar part de l’escàs mobiliari bastants anys després de l’apertura del local. Bé, els tamborets que surten a la foto tampoc són els originals (que eren rodons i giratoris, dels quals quan el pub va tancar encara en quedaven un parell).

(Foto: Miquel Butet)

A la foto superior, el també mític racó de la música, darrere la barra. Prince, Metallica, Supertramp, The Police, Prince, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, New Order, Prince, Pixies, Rolling Stones, Aztec Camera, Pink Ployd, Depeche Mode, Prince, Dire Straits, Golpes Bajos, Queen, Simple Minds, Prince, Inmaculate Fools, La Polla Records, Pretenders, The Smiths, The Cure, Kortatu… he dit Prince…? I tants i tants d’altres que vam escoltar i/o descobrir al pub. Música de tota mena, depenent sempre de l’ambient, de les peticions del clients i del que tingués ganes d’escoltar el Miquel. Per sort (per ell) o per desgràcia (pels demés), moltes vegades tenia ganes d’escoltar Prince, segons ell, el millor músic del món. Com que tothom tenia el seu millor músic del món, el debat sempre estava servit. Poca feina, més que res…

—

Punt final.

Per acabar, la part final del recull està dedicat als moments en que el pub i l’edifici de la Fonda Montsant van deixar d’existir (19 d’ocubre de 2005).

La “Fonda Montsant”, un dels edificis més emblemàtics i estimats de Cornudella de Montsant ,va desaparèixer per donar pas a dos blocs de pisos el 19 d’octubre de 2005. Feia casi dos anys i mig que havien començat les obres del primer bloc de pisos; per a edificar el segon es tenia que eliminar la Fonda. Feia menys d’un mes que el pub va obrir per darrera vegada (divendres 23 de setembre). La Fonda Montsant, o “Cal Saboner”, renom que es va conservar fins al darrer dia,  tenia el seu origen en l’antiga fàbrica de sabó que hi va haver a començaments del segle XX. El dimecres 19 d’octubre de 2005, al voltant de les cinc de la tarda va començar la demolició.

20 d’octubre 2005. (Foto: Carles X. Cabós)

20 d’octubre. Durant els dies que va durar la demolició, va passar molta gent a veure com desapareixia l’edifici. (Foto: Carles X. Cabós)

20 d’octubre. (Foto: Carles X. Cabós)

21 d’octubre 2005: La Fonda ja és a terra, però encara es pot observar l’arcada del sostre d’un dels racons del pub. (Foto: Carles X. Cabós)

3 de març 2006. Ja no queda rastre de la Fonda. (Foto: Carles X. Cabós).

15 de febrer de 2007. La fesomia del lloc ja és un altre. A més, com es veu a la fotografia, també s’estava construint un altre edifici nou de trinca al solar de la Cooperativa. (Foto: Carles X. Cabós)

8 de gener de 2008: Després de mesos d’obres, aquest edifici nou de trinca ocupa el lloc de la Fonda. (Foto: Carles X. Cabós)

(Foto: Miquel Butet)

—

Miquel Butet, escriu sobre el Pub: “Carles gràcies pel que fas, per recordar tots els bons moments, i per explicar-ho i que tots ho puguin recordar, amb nostàlgia i també amb alegria, i que els que mai no van conèixer el Pub se’n facin una idea.”

Miquel, per a mi va ser tot un orgull formar part d’aquesta història -t’ho vaig dir, mentre encaixàvem les mans, la darrera vegada que ens vam veure dins al pub, just abans de sortir per la porta per no tornar a entrar-hi mai més, el divendres 23 de setembre de 2005-. Estic segur que igual que jo, tots els que vàrem viure i gaudir durant tants anys del Pub el conservarem tota la vida en el nostre record. Vaig estar al Pub la nit que vàreu obrir, amb 13 anys,  i la nit que el vau tancar amb 37… i innombrables nits entre mig. Gràcies a tu pel que vas fer.

—

Informació d’interès:

• Cornudella s. XX. Arxiu Fotogràfic Digital Cornudellenc > Fonda Montsant.
• Pub Nexus Facebook (Grup).

 

 

.

---

‹ Cornudella en els mapes antics.

Aprovada per unanimitat una moció pel dret a decidir ›

---

Categories:Cròniques d'un poble

Etiquetes: Cròniques d'un poble, Pub Nexus

Related Articles

• Crònica d’un dia per oblidar (Temporal Glòria)
• Siurana, vint veïns i mil turistes
• El científic cornudellenc Xavier Estivill, integrant del Consell Consultiu de Diplocat
• Núria Rafel, arqueòloga: “Els prehistòrics eren antics, però no tontos”