Pàgina d'inici › Tombs › Molí de l’Esquirola, Carcaix, Graus del Gris i del Nen de Prades

Molí de l’Esquirola, Carcaix, Graus del Gris i del Nen de Prades

By Carles X. Cabós on 11/03/2012 • ( 0 )

11-03-2012. AEC 148. Itinerari: Molí de l’Esquirola (650 m.) – Camí del Carcaix – Grau del Gris (700 m.) – Grau del Nen de Prades (700 m.) – Molí de l’Esquirola. Mapa: Siurana 1:10.000 Ed. Piolet.

Nova sortida de l’AEC (Associació d’Excursionistes de Cornudella), la número 148. El lloc de trobada, com és habitual, el Parc Nou, al costat de l’Oficina de Turisme, a les 8 del matí. Aquesta nit passada he estat de guàrdia a l’ambulància, per la qual cosa al matí quan plego tinc el temps just per canviar-me i ser al lloc a l’hora prevista. Com és habitual en aquests casos, la Eli s’ha encarregat de la “logística”, a saber: Aixecar-se abans per anar a comprar pa del dia i fer els entrepans. Durant la nit m’he adonat que m’he oblidat a casa la càmera fotogràfica, però a banda de queixar-me amargament, no hi puc fer res, ja que no em dona temps d’anar-la a buscar si no vull fer tard. M’hauré de conformar amb fer fotos almb el mòvil 😦

Arribem al lloc de trobada uns minutets abans de les 8. Ja han arribat el Lluís i la Rita, i el Miquel Martorell ha anat a buscar un 4×4, igual que l’Andreu, ja que ens faran falta per arribar fins al Molí de l’Esquirola, el lloc de sortida de la caminata. Poc a poc van arribant els que falten, el Josep M. Jasans també ve amb el 4×4; el Josep Mayolas, el Triquell i una parella d’amics seus, i després apareixen els companys de Falset. En total, 22 persones. Quan hi som tots, el Miquel reparteix els típics i molt útils fulletons amb les característiques, curiositats, fauna i flora referents a la ruta que farem, informació que em serà molt útil i que, en part, reproduiré aquí.

Carreguem els tot terrenys i ens desplacem cap a la carretera de Siurana. Uns quilòmetres més amunt agafem la pista del Toll de la Palla, que arriba fins aprop del Molí de l’Esquirola passant pel Mas d’En Candi. Quan s’acaba la pista, aparquem, un parell de minuts abans d’arribar al Molí de l’Esquirola. A falta de càmera de fotos, preparo el mòvil, amb el qual hauré de prendre avui les imatges que bonament pugui. Sort que el Lluís si que ha pres la seva, i me’n passarà unes quantes vía correu electrònic.

Uns metres abans d’arribar al Molí de l’Esquirola s’acaba el camí apte per a vehicles de 4 rodes.

A les 8’55 h. comencem a caminar. En lloc de continuar a peu fins al Molí de l’Esquirola, que tenim a uns dos minuts, agafem una pista que marxa fort amunt pel mateix costat d’on hem aparcat els vehicles. Al poc de començar a pujar, per l’esquerra trobem el començament del Grau del Corral Nou, que passem de llarg. A mida que anem pujant, el Molí de l’Esquirola ens queda a la vista a la nostra dreta, que ara ens queda uns metres vessant avall, just on s’ajunten el barranc del Carcaix i el Riu Siurana. Uns 10 minuts després deixem la pista i travessem el barranc del Carcaix.

Travessant el barranc del Carcaix.

Travessat el barranc, continuem pel camí del Carcaix, un senderet molt ombrívol i frondós que va més o menys paral.lel al barranc, cara amunt. Al cap d’uns 20 minuts d’haver travessat el barranc, trobem un pal indicador, que assenyala el camí del Carcaix, que és per on venim i que continua endavant, i el Grau del Gris, que es desvia cap a la dreta i que és per on hem d’anar. Comencem a pujar xino xano, i 20 minuts més tard arribem a una pista ampla, on parem a esmorzar, prop del Mas del Gris, les runes del qual no veiem des d’on som. Son les 9’53 h.

Ens acomodem al sol, a aquella hora encara no apreta gaire i s’hi està molt bé. Estem en un indret dins una zona més àmplia anomenada Les Socarrades. Des d’on som, a l’altra banda del barranc veiem el Mas de la Barba (o Mas de la Bàrbara). No estem gaire lluny de la Caseta del Gil, el lloc om vam parar a esmorzar en la darrera sortida (AEC 147: Mas de la Barba – Grau de la Post – Carcaix – Mas de l’Extremenyo – Mas de la Barba). Nosaltres portem un parell d’entrepans i un plàtan de postres; el nostre menú és d’aficionats si el comparem amb l’arsenal que porten alguns companys: El Lluís i la Rita porten Coc; el Josep Mª un vi “Cap de Ruc”, no un qualsevol, el criança en la seva ampolla de vidre, que anem tastant tots els qui volem. Només li falten unes copes Riedel. Els de Falset son un món apart. Com és costum, porten de tot: bitxos, olives, pastes, fruits secs, cafè i fins i tot un pastís farcit de crema i wisky per al carajillo o per “rentar el got”. Que no falti de res!

Esmorzant al camí.

15 minuts més tard arribem a una pista, i 20 minuts més endavant trobem un pal indicador assenyalant el Grau del Nen de Prades, a mà esquerra, son les 11’09 h. Deixem aquest punt, on retornarem més tard, per apropar-nos fins a la Cova de les Núvies. Pel camí, a l’altra banda de la vall del riu Siurana, distingim les runes del Mas d’en Ribelles, i més enllà, el Mas dels Frares. Uns 15 minuts més i arribem a la Cova de les Núvies. Segons el Miquel Martorell, la memòria popular no relaciona el nom de la cova amb festes ni vigílies de solteria, però va servir d’amagatall als veïns de la Febró quan els franquistes van bombardejar el poble al gener de 1939.

En arribar sembla una bauma com n’hi ha tantes, però té la particularitat que continua per un forat on per entrar-hi s’ha de passar a quatre potes, i quan arribem al final ens trobem a la vora del cingle, amb vistes fantàstiques.

Arribem a la cova de les Núvies.

Endintsant-nos a la cova.

Part de la panoràmica que tenim en arribar a l’altra banda de la Cova de les Núvies, mirant riu Siurana amunt. Als peus del cingle que es veu a la imatge, s’endevina en la llunyania un munt de roques despenyades; és la Desenrocada dels Castellans.

Quan sortim a l’altre costat de la cova ens trobem amb unes panoràmiques impressionants. Als nostres peus el riu Siurana i la seva frondosa vall; davant, a l’altre costat de la vall veiem el Mas d’en Ribelles. Riu amunt, als peus d’una cinglera, al damunt on el riu dels Gorgs s’ajunta amb el Siurana, veiem la Desenrocada dels Castellans, amb una tètrica història. Pels volts de 1640, a la Guerra dels Segadors, durant el regnat de Felip IV, van ser despenyats uns cinc-cents presoners castellans de viu en viu per una escletxa situada dalt del cingle. Anys després es va desprendre un pany de roca que va tapar les seves restes. Una altra versió (d’Albert Manent i Segimon), diu que els fets van passar durant la Guerra de la Successió (1702-1714).

Vista la cova, refem el bocí que hem fet fins arribar novament al pal indicador des d’on surt el Grau del Nen de Prades, on arribem a les 11’50, és a dir, entre anar a la cova des d’aquest mateix punt, visitar-la i tornar hem tardat poc més de 40 minuts. El Miquel Martorell, pou de sabiduria popular, ens explica que el grau deu el seu nom a un personatge que va existir durant les Guerres Carlistes. El Nen de Prades era un capitost carlí, i en una de les seves topades amb les tropes lliberals va ser acorralat a les planes de les Socarrades. A punt de ser atrapat, es va escapar cingle avall, amb cavall i tot.

La càmera del Lluís capta l’instant del petit accident -sense cap gravetat- del Miquel.

Així doncs, a les 11’50 sortim del pal indicador, que assenyala el començament del grau. Fa molta pendent en direcció al riu, és un d’aquells anomenats grau de baixada, tot i que també es pot fer de pujada, tot advertint que la pujada és molt forta. De baixada, el grau és espectacular i divertit de baixar. Frondós, amb vegetació per tot arreu; de vegades encaixonat entre grans parets de pedra; a bocins gairebé hem de baixar de cul degut a la forta baixada, però amb compte no resulta, ni molt menys, perillós. Per a mi, que no havia estat mai en aquest indret, aquest grau ha estat el millor de la sortida d’avui.

Un servidor aguantant a la Eli perque no caigui. La seva cara de pànic revela la perillositat del grau. Aquesta foto també és del Lluís.

Hem sortit xino xano, des del pal indicador al capdamunt del grau a les 11’50, quan arribem baix al riu son les 12’42. En arribar al riu, hi ha un pal clavat a terra, sense cap indicador. Les matemàtiques no enganyen: hem tardat 52 minuts. Esperem a reagrupar-nos i refrescar-nos una mica al riu. Quan hi som tots, traveesem el riu i just a l’altre costat trobem un altre pal també sense cap indicació i un sender que baixa paral.lel al riu, en direcció al Molí de l’Esquirola. El seguim durant poc més de 5 minuts, i tornem a travessar el riu, ja amb el Molí de l’Esquirola a la vista a l’altra riba.

El cartell causant de la “polèmica”.

Però just abans de travessar el riu salta la polèmica. El culpable, un pal indicador que sembla nou de trinca. De fusta d’un generós diàmetre, coronat per tres flamants indicadors metàlics de color verd que assenyalen, amb lletres i distintius a varies tintes (no s’ha reparat en gastos) diverses direccions: riu avall, el Molí de l’Esquirola, Siurana i Cornudella; riu amunt la Febró, i muntanya amunt el Gorg. No és que les indicacions estiguin malament, el problema és qui ha posat el pal en aquest lloc: Els de la Xarxa de camins del Baix Camp. A més, sembla que amb traïdoria i alevosia han tret un altre indicador que estava situat uns metres més avall, col.locat pels excursionistes de Cornudella. Sacrilegi!!!! El Miquel diu que això és terme de Siurana – Cornudella de Montsant, i per tant, Priorat. I el mapa li dona la raó, i de bon tros. Els responsables de la col.locació del polèmic pal indicador tenen, a partir d’ara mateix, un rotund suspens en geografia “sense dret a recuperació al setembre“. Els del Baix Camp han invadit el nostre territori. -Segur que son de Reus!! se sent entre els crits d’indignació… Va va va va va!!!

Arribem de seguida al Molí de l’Esquirola, només a cinc minuts del polèmic pal indicador. Des d’allí fins a l’aparcament on hem deixat els vehicles hi han 2 minuts. A les 13’16 h. ja hi som tots. Uns moments de xerrameca, aigua fresca, algun cigarret. Ens repartim en els vehicles i cap a Cornudella.

Molí de l’Esquirola.

Entre pitos i flautes arribem al poble cap a les 2 del migdia. Al costat de l’Oficina de Turisme va arribant tothom, cadascú agafa els seus cotxes i els de Falset cap a Falset i els demés cap a casa, que és hora de dinar.