Carcaix amunt i avall

20120122indicadorcarcaix

Diumenge 22 de gener de 2012. Sortida AEC 147. Itinerari: Mas de la Barba – Grau de la Post – Barranc del Carcaix – Camí del Carcaix – Caseta del Gil – Barranc del Carcaix – Mas de l’Extremenyo – Mas d’en Gravat – Mas de la Barba. Mapa: Siurana 1:10.000 Ed. Piolet.

Com és habitual, el lloc de trobada i sortida és el Parc Nou, davant l’Oficina de Turisme. Abans, però, la Eli i jo ens hem aixecat “ben d’hora ben d’hora” per fer cafè i posar-lo al termo, comprar pa recent fet i fer-nos els entrepans per l’esmorzar. Encara ens dona temps de fer un cafè amb llet i un cruasàn a cal Joan Pere. A pocs minuts de les 8 del matí, som al lloc se trobada, com un clau. Som els segons en arribar, al lloc només hi ha el Miquel Martorell. De seguida i en molt poca estona, molt puntuals, arriben el Lluís i la Rita, Glòria Espasa, Montserrat Solà, l’Àlvar i la Pili, Triquell, Josep Mª Jasans, i una colla de Falset. En total 20 persones. A mida que anem arribant, el Miquel va repartint els futlletons de la sortida (el número 147), on s’expliquen aspectes diversos sobre els llocs per on passarem, flora i fauna del lloc.

Avui sortim amb l’Associació d’Excursionistes de Cornudella. La sortida és una mica especial, ja que es tracta de preparar el Dia del Camí de Muntanya, que es celebrarà a Cornudella el proper mes d’octubre. El Camí de Muntanya és la gran festa de la IV Vegueria de la FEEC, que aplega excursionistes de totes les entitats per celebrar la recuperació o la millora de camins i senderons d’indrets significatius de les nostres contrades que el pas del temps ha malmès o fins i tot oblidat. En el nostre cas, es tracta de recuperar el camí de Carcaix, que en alguns bocins esta en bastant mal estat. Per a l’ocasió, tots portarem tisores de podar, falç, serres o qualsevol eina que talli branquillons, branques i troncs.

Quan hi som tots, agafem els vehicles i marxem fins prop del Mas de la Barba, on aparcarem els vehicles en un petit descampat, just al costat d’on marxa el camí tancat amb una cadena que va al mas.

20120122propmasbarba

8,31 h. Aparquem els vehicles prop del Mas de la Barba.

Des d’on deixem els cotxes fins el Mas de la Barba hi han poc més de 5 minuts. Hi arribem a les 8,38 h. Fetes les inefables, imprescindibles i típiques fotos de rigor al mas i a la immensa alzina, declarada arbre monumental, continuem el camí. Tots tenim fotos d’aquest lloc, però sembla obligatori i tradició gairebé sagrada fer-ne cada vegada que hi passem, com si el lloc pogués desaparèixer per art de màgia d’un dia per l’altre. Mai se sap… Des del mas, anem a buscar el grau de la Post, tot vorejant l’edifici en direcció al barranc. El grau de la Post és una drecera del grau dels Masets de la Barba, tots dos fan cap baix al mateix punt del barranc del Carcaix. El grau és força empinat i rocallós en alguns trams; en el mapa apareix marcat amb un símbol de “perill, pas difícil”. En realitat, l’únic lloc una mica complicat és un tram on per passar d’una roca a una altra hi ha una post -un pal de telèfon adaptat pel fuster Piñol de Cornudella- que l’Associació d’Excursionistes de Cornudella va posar l’any 2000. Arribem a aquest lloc a les 9,00 h. (a uns 20 minuts del Mas de la Barba). Per passar d’un costat a l’altre per damunt de la post ens podem ajudar agafant-nos a una corda que penja d’un costat a l’altre, més o menys paral.lela a la post. Tothom hi va passar sense cap dificultat. En Miquel diu que antigament se’n deia Grau de la Biga, tot i que durant el segle passat, dita biga ja no hi era.

20120122graudelapost

La post per on s’ha de passar i que dona nom al grau.

Passada la post sense cap novetat ni incidència, continuem baixant. Uns 6 minuts més avall (9,06h.) trobem una cruïlla amb un pal indicador, per on baixa el grau dels Masets de la Barba (el pal només indica el grau per on baixem), que es troba amb el de la Post en aquest punt. 5 minuts més (9,11h.) i arribem al barranc de Carcaix, concretament a una pista ampla que va paral.lela al barranc. Just en arribar a la pista hi ha un pal indicador que assenyala d’on venim “Grau dels Masets de la Barba”.

20120122camicarcaix

Pista del Carcaix. El pal assenyala el grau per on hem baixat, “Grau dels Masets de la Barba”.

En aquest punt, i una vegada reagrupats, travessem la pista gairebé en línia recta i baixem fins al barranc del Carcaix, que travessem per damunt de quatre pedres sense cap dificultat. Ara som a l’altra banda del barranc, i comencem a pujar, en paral.lel al barranc, aïgues amunt. Uns 7 minuts després de travessar el barranc (9,23h.), trobem una cruïlla amb un pal indicador (el de la primera fotografia de dalt). Cap a la dreta aniriem cap al Grau del Gris, però nosaltres continuem pel camí del Carcaix. És més o menys a partir d’aquí que hem de treure les eines per anar netejant el sender.

20120122podant

Tisores de podar per netajar el sender.

Ara avancem més lentament, ja que hem d’anar desbrossant, però sense entretenir-nos massa, i anem avançant sense aturar-nos gaire, ja que els que van davant i els que van darrera també van fent feina. El tram que esta pitjor és el que estem ara, fins a la caseta del Gil, on arribem a les 10,10h. En aquest punt parem a esmorzar. Des que hem sortit hi ha boira alta, però des d’aquí dalt veiem l’altre costat del Carcaix (d’on venim) amb les ruïnes del Mas d’en Gravat, on ja hi comença a tocar el sol. On som nosaltres no hi toca, però per sort avui, tot i estar en ple hivern, la temperatura no és gaire freda i no bufa el vent, per la qual cosa podem esmorzar bastant còmodament.

20120122casetagil

Esmorzant. Al mig de la imatge, les restes de la caseta del Gil, abocada al barranc del Carcaix. A l’altra banda del barranc, gairebé al davant en línia recta, hi ha el Mas d’en Gravat.

La caseta del Gil és això, una caseta no gaire gran, de la qual en queden amb prou feines les restes de quatre parets. Per esmorzar ens agrupem al voltant de la caseta, uns a la banda de la façana que dona al barranc (quines vistes més esplèndides tenia el senyor Gil) i uns quants més a la banda del darrera. És curiós això de parar a esmorzar en masos i edificacions abandonades. Sempre s’esmorza fora de l’edificació, mai a dins. És clar que es una qüestió de seguretat, ja que acostumen a estar en ruïnes. Potser és una mica absurd, però el fet no deixa de ser contradictori, tenint en compte que la finalitat original i principal d’aquestes construccions era poder estar-hi a dins. Si no fos per la importància històrica i topogràfica que puguin tenir (motius prou importants) la seva inutilitat seria gairebé total. Qui i quan va construir la caseta? Quines van ser les darreres persones en viure-hi? Des de quan està abandonada?… Totes aquestes preguntes, profundes però improductives, me les faig silenciosament mentre assaboreixo el deliciós entrepà de botifarra blanca del poble. Molt més productiu és l’abastiment de tota mena de complements per a l’esmorzar que porten els companys d’excursió: Coc ràpid, vi ranci, vi negre, fruits secs, cafè, whisky, … L’esmorzar és una part importantíssima de tota sortida a la muntanya.

20120122casetagil2

Restes de l’edificació, abocada al barranc del Carcaix.

A les 10’56h. reprenem la marxa. L’esmorzar s’ha allargat tres quarts d’hora, temps prou correcte per anar sense presses i poder disfrutar de l’àpat i la companyia. Des de la caseta del Gil pugem amunt durant uns 6 minuts, fins que trobem una pista (11,06h.). La seguim, poc a poc va baixant cada vegada més pronunciadament. La pista en aquest primer tram està en relativament bon estat; està clar que no és gens transitada però encara esta bastant sencera. Aquest tram passa paral·lel per sota del camí dels Gorgs, que queda no massa més amunt i que no es distingeix des d’on som, però s’endevina perquè veiem la bassa dels bombers que queda a la vora d’aquell camí, per damunt del Mas d’en Viles. Continuem avall fins que la pista s’acaba i el camí no té continuïtat. Xerrant xerrant, els que anaven davant s’han passat de llarg, i no queda més remei que treure el mapa per veure on ens hem equivocat. Aviat queda aclarit el tema, uns metres abans ens hem passat una altra pista que marxa a l’esquerra d’aquesta, en direcció cap al barranc. Tornem una mica enrera i l’agafem (11,17h.).

20120122pista

La pista que baixa cap al barranc del Carcaix.

Aquesta baixa directament en direcció al barranc, i té una història curiosa. Segons expliquen, la van construïr uns veïns de Siurana per arribar a un tros de terra a la vora del barranc, on hi tenien plantats fesols (!?). Sembla absolutament desproporcionada la construcció d’aquesta pista per aquest motiu, ja que Siurana queda a l’altra banda del barranc, i per arribar a l’hort per aquest camí s’havia de fer un tomb increïble. El motiu veritable, segons es diu, és que els propietaris volien tenir una excusa perquè els de Cornudella no poguessin fer les obres necessàries per portar l’aigua des del Carcaix al poble. Com que hi tenien terres productives, pretenien que les obres tinguessin lloc en un altre indret. Fins aquí la sabiduria popular. Els fets són que les obres per portar l’aigua des del Carcaix es van dur a terme igualment, i aquesta “arribà a la vila a les cinc de la tarda del dijous 23 de febrer de 1989(1). Curiositats de la història, la pista va quedar inutilitzada poc després, durant els aïguats de 1994.

La pista aviat comença a fer-se impracticable per als vehicles. És més, aviat sembla difícil imaginar que alguna vegada allò hagués estat una pista. I encara més imaginar els diners que es devien gastar per fer-la! Despreniments de pedres i arena, torrenteres al llarg del camí de més de mig metre de profunditat, arbres travessers, pins creixent al mig del camí, herbes i arbustos… Tot indica que aviat no quedarà ni rastre del que va ser. Tot i aquests cataclismes naturals, per baixar a peu el camí és prou bo.

20120122pista2

Una imatge, mil paraules: Això una vegada va ser una pista transitable. El Triquell sembla que reflexioni sobre l’assumpte.

Ja amb bon solet i seguint la desgraciada pista, arribem una altra vegada al barranc del Carcaix. Més o menys al damunt tenim el Mas de l’Extremenyo, la nostra propera parada. Des del començament de la malmesa pista fins baix al barranc hem tardat 12 minuts. Son les 11,29h. El travessem, seguim el sender que continua per l’altre costat i de seguida arribem a un indicador que assenyala “Camí ral de Siurana a Prades”. L’agafem i comencem a pujar, en direcció al Mas de l’Extremenyo -o del Verdo- on arribem 8 minuts després (11,38h.). La pujada ha estat curta però intensa, i ara amb el sol tocant de ple. Estem a l’hivern però no ho sembla. Arribats al mas (en ruïnes), fem una parada per fer fotografies del mas i de les fantàstiques vistes que ens ofereix el lloc. Als nostres peus, el frondós barranc del Carcaix; a l’altra banda distingim la caseta del Gil, on hem esmorzat fa una estona i que ara sembla lluny, molt lluny.

20120122camiral

Pal indicador.

20120122masextremenyo

Les ruïnes del Mas de l’Extremenyo en tot el seu esplendor.

20120122tots

El mas, camuflat darrere els expedicionaris del terme i comarca.

Un quart d’hora després reprenem el camí (11,53h.) continuant pel camí ral de Prades a Siurana, en direcció al Mas de la Barba. Ara el sender marxa en paral·lel al barranc del Carcaix, aigües avall, tot i que no el veiem, perquè queda al fons de la vall. A dos o tres minuts del Mas de l’Extremenyo trobem un caçador a un costat del sender, amb armilla reflectant, escopeta i auricular a l’orella. Llunyanament, no sé si al fons o a l’altra banda del barranc, se senten lladrucs de gossos. Estan fent una batuda de porc senglar, tot i que no hem vist ni un sol senyal que ho indiqui. El Lluís de Falset lliga amb la corretja el “Jaky”, el gos husky que sempre l’acompanya en les seves sortides, no fos cas que el confonguessin amb un animal caçable. Més o menys uns 8-10 minuts després, fem cap a una pista, que ja no deixarem, i uns 15 minuts més tard arribem al lloc de partida on havíem estacionat els vehicles (12,21h.). Aquesta pista baixa paral.lela per damunt a la que hem agafat a la sortida, tancada amb cadena, que va en direcció al Mas de la Barba.

20120122retorn

L’excursió s’ha acabat. ara, a fer el vermut.

Aquesta vegada l’excursió ha estat bastant curta, m’he quedat amb ganes de caminar més. La Eli diu que li fan mal les articulacions, està més satisfeta que jo de la caminata, perquè ja s’ha acabat. Tothom va marxant, els de Falset primer, i poc a poc tots els demés. Som els darrers de marxar, com que és molt d’hora, alguns decidim anar a fer un vermut a l’Íntim. Per avui, ja n’hi ha prou. Aviat, més.

Fotos i text: Carles X. Cabós.

——————————————————————

(1): “Ara fa uns cent anys arribava l’aigua aconduïda a Cornudella i Siurana (des de les Carboneres i les Codines). Explicació breu de la lluita del veïnat per tal de tenir aigua suficient (1631-1990)”. Miquel Martorell Garau. Cornudella web, 7 d’octubre de 2001.

.



Categories:Tombs

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: