Historietes musicals del Pub Nexus

By Carles X. Cabós on 01/06/2011 • ( 0 )

El Pub.

Fa poc, a casa meva, vaig entrar a la secció “Guia de programación” del Canal+, que com el seu nom indica, serveix per consultar la programació de tots els canals. A la guía de programació sempre s’hi escolta música de fons, perquè mentre busquem allò que volem, estem distrets. Així doncs, mentre decidia què coi mirar, va sonar la cançó de The Smiths “There is a light that never goes out”, que em va transportar directament al Pub Nexus, més conegut com “el pub del Miquel” o “el pub” a seques. No n’hi havia cap més, ja que l’Àtic encara tardaria uns anys en arribar.

El pub es va obrir el dia de cap d’any de 1982. Fins que va tancar, la nit de Santa Tecla de 2005, van ser infinitat els cornudellencs que hi vàrem passar grans nits, escoltant la música que hi posava el Miquel, una música que poques vegades s’escoltava als “40 Principales” o a les emissores de ràdio més habituals. Si, la música del Pub estava al marge de les modes i/o l’actualitat.

El tema de The Smiths que estava sonant a la gloriosa “Guia de programación” era tot un clàssic del Pub, i escoltar-lo així per casualitat em va animar a buscar per l “musicoteca” particular, escampada entre LP’s, CD’s, MP3 i k7’s, a veure què trobava.

Com esperava, hi havia algunes joies, entre elles aquesta cançó mítica del Pub:

Aztec Camera…. Música de primera i última hora, que engresca o relaxa segons el moment, música multiús. Va ser un del molts i molts grups que segur que no hagués conegut mai de no haver estat pel Pub.

Diumenges a la tarda al pub eren tranquils per naturalesa. Passada la tempesta de divendres i dissabte a la nit, el personal tenia ganes de passar el dia de relax total. A poder ser escoltant bona música, com aquesta de The Silencers, “Painted Moon”:

He trobat una altra de molt bona. Aquesta no és del Pub, tot i que pel seu estil, ben bé ho podria ser. Té la seva petita història: La vaig escoltar, no sé quan ni on, i em va agradar per la seva frescor, alegria i el “bon rotllo” que transmet, una característica bastant habitual en la música dels 80. Va passar, però, una cosa que fa molta ràbia: No tenia ni idea de qui era la cançó. Practicament, l’única manera de saber qui la cantava era cantant-la, a veure si algú la coneixia. O pitjor, anar a una botiga de discos i posar-se a cantar davant del de la botiga… O sigui, que no ho vaig saber. Anys després, quan ja feia molt de temps que no me’n recordava del tema, una tarda normal d’hivern a la Renaixença, va sonar per la MTV. Aquesta vegada vaig estar molt atent, i no se’m va oblidar mai més: “Shout To The Top” de The Style Council: